El dia que Esquerra Independentista celebra una assemblea de militants per intentar redreçar el partit, amb el lema “Torna l’Independentisme. Torna Esquerra Republicana”, Joan Puigcercós pren posicions i dóna per acabada la legislatura. De fet, també Joan Saura es veu a venir la patacada i ja anuncia que cada partit de la coalició de Govern pot prendre una posició diferent respecte al nou finançament. Tothom té la impressió que s’ha acabat la comèdia, que ja no és sostenible, ni creïble, continuar simulant que es governa, que es negocia o que s’està pensant en el futur del país.
No cal que carreguem les tintes només a una banda. La societat catalana, amb els seus líders i la seva classe política al capdavant, ha estat incapaç no ja de presentar una imatge sòlida i unitària en defensa dels interessos de Catalunya, sinó de bastir cap alternativa ni cap horitzó mínimament esperançador. Com sempre, reaccionarem tard i malament. Ens esquinçarem les vestidures i ens culpabilitzarem els uns als altres; tot per no haver d’assumir el fracàs d’una estratègia que ens ha portat fins aquí, que no ens ha portat enlloc. Mentrestant, a Madrid somriuran triomfants perquè ens hauran fet ajupir el cap, i a sobre neutralitzant-nos nosaltres mateixos per impedir cap resposta de la societat catalana.
Quan, durant mesos i anys, els nostres polítics s’han negat a fer un front comú amb visió de país, i s’han dedicat única i exclusivament a desgastar-se mútuament, fins i tot entre els dirigents d’un mateix partit, amb l’única fita de l’èxit personal i el manteniment d’unes cotes de poder, no ho tindran fàcil ara per convèncer ningú que ha arribat l’hora de fer un cop de cap. Sortir a aquestes alçades, com fa Joan Puigcercós, dient que amb els socialistes no anem enlloc, que Zapatero amb el suport del PSC s’ha burlat de Catalunya, però carregant tota la responsabilitat al Pacte Mas-Zaptero, sense admetre que és sobretot des de la perspectiva independentista que l’estratègia ha estat errònia, és simplement patètic. El fracàs anunciat d’aquesta legislatura hauria de comportar el reconeixement del fracàs personal dels dirigents que ens han portat fins aquí.
El problema és que costa de veure en el conjunt de la societat catalana unes forces i uns lideratges capaços d’agafar el relleu, ni dins del partit republicà ni a fora. A part d’intentar saltar del vaixell abans no s’enfonsi, per simular després que no es tenia res a veure amb el rumb que havia pres, hi haurà algú amb capacitat i credibilitat suficient per agafar el timó?
No cal que carreguem les tintes només a una banda. La societat catalana, amb els seus líders i la seva classe política al capdavant, ha estat incapaç no ja de presentar una imatge sòlida i unitària en defensa dels interessos de Catalunya, sinó de bastir cap alternativa ni cap horitzó mínimament esperançador. Com sempre, reaccionarem tard i malament. Ens esquinçarem les vestidures i ens culpabilitzarem els uns als altres; tot per no haver d’assumir el fracàs d’una estratègia que ens ha portat fins aquí, que no ens ha portat enlloc. Mentrestant, a Madrid somriuran triomfants perquè ens hauran fet ajupir el cap, i a sobre neutralitzant-nos nosaltres mateixos per impedir cap resposta de la societat catalana.
Quan, durant mesos i anys, els nostres polítics s’han negat a fer un front comú amb visió de país, i s’han dedicat única i exclusivament a desgastar-se mútuament, fins i tot entre els dirigents d’un mateix partit, amb l’única fita de l’èxit personal i el manteniment d’unes cotes de poder, no ho tindran fàcil ara per convèncer ningú que ha arribat l’hora de fer un cop de cap. Sortir a aquestes alçades, com fa Joan Puigcercós, dient que amb els socialistes no anem enlloc, que Zapatero amb el suport del PSC s’ha burlat de Catalunya, però carregant tota la responsabilitat al Pacte Mas-Zaptero, sense admetre que és sobretot des de la perspectiva independentista que l’estratègia ha estat errònia, és simplement patètic. El fracàs anunciat d’aquesta legislatura hauria de comportar el reconeixement del fracàs personal dels dirigents que ens han portat fins aquí.
El problema és que costa de veure en el conjunt de la societat catalana unes forces i uns lideratges capaços d’agafar el relleu, ni dins del partit republicà ni a fora. A part d’intentar saltar del vaixell abans no s’enfonsi, per simular després que no es tenia res a veure amb el rumb que havia pres, hi haurà algú amb capacitat i credibilitat suficient per agafar el timó?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada