La dada és d’una gravetat excepcional, però s’ha deixat anar com qui no vol la cosa. Segons dades oficials, en cinc anys hem passat d’un cert equilibri entre els qui tenien el català i els qui tenien el castellà com a llengua d’ús habitual, a una clara superioritat del castellà. Des del 2003 al 2008 la davallada dels qui tenen el català com a llengua d’ús habitual és d’un 20%: hem passat del 46% al 35’6% en només cinc anys. Una dada esgarrifosa, complementada per la que presentava dies enrere l’IEC, sobre el trencament de la transmissió generacional (pas previ a la mort definitiva d’una llengua) a les ciutats del Pais Valencià, a la Catalunya Nord i, en menor mesura, a les Illes.
Ja sé que en l’enquesta d’usos lingüístics del 2008 és possible trobar-hi alguna dada no tan negativa; però aquesta és molt significativa i marca una tendència que pot fer realitat el pitjor presagi dels qui anunciaven la mort de la llengua en vint o trenta anys. Només cal seguir la progressió actual. Si fins ara es podia parlar d’un cert equilibri entre les dues llengües oficials, de manera que el caràcter de llengua pròpia podia fer decantar la balança a favor del català, ara l’equilibri s’ha trencat i cada vegada serà més difícil justificar l’ús del català com a llengua comuna i d’integració a Catalunya (al País Valencià i a les Illes ja fa temps que no ho és). Objectivament, amb les dades oficials a la mà, ens estan guanyant la partida, i per golejada. Ni el PP ni Ciutadans haurien imaginat un escenari millor per a fer possible el seu somni d’acabar definitivament amb la llengua catalana.
El Partit Popular i Ciutadans, coneixent aquesta realitat, estan interessats en no donar-hi massa rellevància perquè els trauria arguments per continuar la seva croada en contra del català. Fins ara, simulant un cert victimisme, han obtingut uns resultats espectaculars; només és qüestió de continuar uns anys més, no gaires, com fins ara i la victòria haurà estat total. El que és inexplicable és que surti el Secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i digui que “el català resisteix” . I que, a sobre, s’atribueixi com un mèrit de la seva política, la política lingüística del Govern de la Generalitat, aquesta capacitat de resistir. Si d’una davallada d’un 20% en cinc anys en diem resistir, quants anys de vida ens queda resistint a aquest ritme?
Ja sé que en l’enquesta d’usos lingüístics del 2008 és possible trobar-hi alguna dada no tan negativa; però aquesta és molt significativa i marca una tendència que pot fer realitat el pitjor presagi dels qui anunciaven la mort de la llengua en vint o trenta anys. Només cal seguir la progressió actual. Si fins ara es podia parlar d’un cert equilibri entre les dues llengües oficials, de manera que el caràcter de llengua pròpia podia fer decantar la balança a favor del català, ara l’equilibri s’ha trencat i cada vegada serà més difícil justificar l’ús del català com a llengua comuna i d’integració a Catalunya (al País Valencià i a les Illes ja fa temps que no ho és). Objectivament, amb les dades oficials a la mà, ens estan guanyant la partida, i per golejada. Ni el PP ni Ciutadans haurien imaginat un escenari millor per a fer possible el seu somni d’acabar definitivament amb la llengua catalana.
El Partit Popular i Ciutadans, coneixent aquesta realitat, estan interessats en no donar-hi massa rellevància perquè els trauria arguments per continuar la seva croada en contra del català. Fins ara, simulant un cert victimisme, han obtingut uns resultats espectaculars; només és qüestió de continuar uns anys més, no gaires, com fins ara i la victòria haurà estat total. El que és inexplicable és que surti el Secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i digui que “el català resisteix” . I que, a sobre, s’atribueixi com un mèrit de la seva política, la política lingüística del Govern de la Generalitat, aquesta capacitat de resistir. Si d’una davallada d’un 20% en cinc anys en diem resistir, quants anys de vida ens queda resistint a aquest ritme?
Com és possible tanta irresponsabilitat en un governant?
2 comentaris:
Ho va dir, o se li va escapar, a l'alcalde Clos, el problema del català és demogràfic.
La llengua no recula. Qui recula és la població catalanoparlant, no perquè les famílies catalanes es passin al castellà, sinó perquè -clar i català- les dones catalanoparlants no pareixen fills suficients per mantenir l'equilibri de què parles, enfront la immigració espanyola i no espanyola. Aixi de senzill.
No és un problema cultural ni lingüístic, sinó demogràfic.
La immigració explica una part de la davallada de la població catalanoparlant, però no ho explica tot.
Hi ha un diferencial important entre els qui tenen el català com a llengua pròpia, els qui la coneixen correctament, i els qui l'usen habitualment.
Però en tot cas, a mi em sembla greu, com deia ahir mateix Joan Solà, que considerant la llengua com un element essencial de la nostra identitat, no emprenguem accions més decidides en matèria de polítca lingüística.
Sense cap diferència entre les polítiques lingüístiques convergents i tripartites, ens hem limitat a fer campanyes publicitàries genèriques, a confiar en la bona voluntat de la gent per aprendre i incorporar-se a la llengua catalana, i poca cosa més.
Un desastre de política, si tenim en compte que ens hi estem jugant el futur de la nostra identitat nacional.
Publica un comentari a l'entrada