Els esclats de violència al Turquestan Oriental, a l’extrem nord occidental de la Xina, han agafat per sorpresa la majoria de ciutadans europeus, perquè els afers interns de la Xina no acostumen a ser matèria informativa. Xina, com l’antiga URSS o l’extinta Iugoslàvia, és una amalgama de pobles i cultures diferents amagada i silenciada per la majoritària dominant. I els mitjans de comunicació d’aquí, amb enormes dificultats per a informar en aquell país, però també amb escassa voluntat de fer-ho, acostumen a presentar només la cara amable i monolítica que presenta el règim. La que convé als interessos econòmics que no tenen cap mania a l’hora de posar-se al costat del terrorisme més violent i descarnat per a extreure’n beneficis.
De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable.
La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història del uigurs no ens queda tan llunyana.
La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.
De fet, la majoria de països del món tenen una configuració diversa pel que fa a llengües i cultures. En molts casos, els grups minoritaris en vies d’extinció ni tan sols formulen reivindicacions polítiques, culturals o lingüístiques, resignats a acabar assimilats per la cultura dominant; i només en alguns, quan el grup minoritari té una certa consistència ja sigui pel nombre d’individus, per la identificació religiosa o per la seva consciència identitària, expressen la seva voluntat de sobreviure i es resisteixen a desaparèixer com a poble. I encara d’aquests, tan sols una minoria arriben a plantejar una reivindicació política quan l’agressió de l’Estat, en mans del grup dominant, es fa insuportable.
La política dels Estats que aspiren a esdevenir uniformes a base d’imposar la majoria sobre les minories, acostuma a practicar una política de barreja interètnica a base de moviments migratoris interns, com els que va forçar el règim soviètic o els que ha propiciat el règim xinès. Un cop aconseguida aquesta amalgama, les poblacions autòctones de cada país tenen més dificultats per a viure en la seva llengua i segons els cànons de la seva cultura; però tot seguit, l’estratègia uniformadora del grup dominant emprèn la fase d’incitació dels membres d’aquesta majoria desplaçats en territoris propis d’una altra cultura perquè reclamin uns suposats drets a viure en aquell país segons la seva cultura d’origen i considerant la cultura autòctona com a agressiva pel sol fet d’existir. La història del uigurs no ens queda tan llunyana.
La violència al Turquestan Oriental no es correspon, doncs, a disputes interètniques entre uigurs i hans (l’ètnia pròpiament xinesa), sinó a l’interès de l’Estat xinès per a anorrear i exterminar la cultura uigur, com ho han intentat també amb els tibetans, servint-se de la població xinesa desplaçada en aquells territoris. La intervenció de l’Estat no ha estat en cap moment la d’imposar una força mediadora enmig d’una baralla interètnica, sinó la d’incentivar els disturbis i les agressions per a poder acudir després en defensa del grup que considera com a propi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada