S’ha arribat al final, sembla, de tot el sainet del nou finançament. I dic sembla perquè caldrà veure com queda el text final en la reunió del Consell de Política fiscal i financera, amb tots les comunitats autònomes. Lògicament, cadascú mirarà de fer-ne la lectura que li convingui: el Govern espanyol i el Tripartit ho presenten com un gran èxit, un acord magnífic, i fins i tot hi qui parla d’un dia històric. L’oposició, com va passar amb l’Estatut, ha de dir que no, encara que per motius oposats: pel PP s’han fet massa concessions a Catalunya, massa diners per als catalans, mentre que per CiU no s’han esgotat totes les possibilitats que oferia l’Estatut i es podia haver aconseguir un millor acord.
A falta de conèixer el detall de l’acord, més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, és evident que l’anàlisi es pot fer des de perspectives diverses. L’Estatut semblava ser la darrera carta autonomista per a trobar un encaix adequat a Espanya; tots els partits catalans, inclosa Esquerra, van encarar el nou text estatutari dins del marc constitucional. Per uns, el nou Estatut era el màxim que es podia aconseguir, mentre que per uns altres es podia haver anat més enllà; però sempre dins de la legalitat espanyola. Ara s’ha repetit la jugada amb els actors canviats: dins d’aquest marc legal espanyol s’ha aconseguit un acord que satisfà les aspiracions dels socialistes catalans, i que donen per bo els socis del Govern de la Generalitat, mentre que CiU considera que s’incompleix l’Estatut, que s’accepta una rebaixa del text estatutari, i que es podia haver aconseguit un millor resultat.
Des d’aquesta perspectiva constitucionalista, tot té la seva lògica i explicació; i els desacords corresponen més a la dinàmica de govern-oposició que a discrepàncies abismals. És un fet evident que s’incompleix l’Estatut, com a mínim ens els terminis d’aplicació del nou sistema de finançament; però tampoc seria cap drama, si l’acord fos bo, allargar un any més la seva implantació. A part, queda l’experiència, que esdevé gaire bé una seguretat, dels incompliments del Govern espanyol; però ara ja no es podrà al·legar ignorància. S’ha de reconèixer que Esquerra, així com també sectors dels socialistes catalans amb el Conseller Castells al capdavant, ha estat decisiva per a no acceptar l’acord que se’ns proposava inicialment i que ja donaven per bo, des del Montilla al Zaragoza, passant per l’inefable Iceta, i que es quedava gaire bé a la meitat del que s’ha pactat al final. Segons Esquerra, per boca de Joan Puigcercós, s’ha assolit l’objectiu dels 3.800 milions, una xifra que no confirma ni la Ministra Salgado ni els socialistes catalans que parlen d’entre 3.400 i 3.600 milions; i segons Puigcercós es redueix un terç del dèficit fiscal de Catalunya, encara que per calcular-lo ha fet servir, i per tant donat de bons, els càlculs del Govern espanyol que sempre havien considerat que no es corresponien al dèficit real. Però això també serien diferències menors.
Queden, doncs, altres perspectives d’anàlisi. Aquest és un bon acord des de l’òptica autonomista dels socialistes catalans, que com deia Miquel Iceta “honora l’Estatut”, aquell Estatut retallat pactat per CiU: uns van pactar les bases i els altres han acabat pactant-ne el desplegament. Des d’una perspectiva independentista l’afirmació de Joan Puigcercós resulta entre ridícula i patètica quan diu que “Avui, doncs, és un dia històric, hem aconseguit una cosa molt important, hem assolit una molt bon acord de finançament i avui marca un punt d’inflexió en la vida política”.
A falta de conèixer el detall de l’acord, més enllà del que diuen els mitjans de comunicació, és evident que l’anàlisi es pot fer des de perspectives diverses. L’Estatut semblava ser la darrera carta autonomista per a trobar un encaix adequat a Espanya; tots els partits catalans, inclosa Esquerra, van encarar el nou text estatutari dins del marc constitucional. Per uns, el nou Estatut era el màxim que es podia aconseguir, mentre que per uns altres es podia haver anat més enllà; però sempre dins de la legalitat espanyola. Ara s’ha repetit la jugada amb els actors canviats: dins d’aquest marc legal espanyol s’ha aconseguit un acord que satisfà les aspiracions dels socialistes catalans, i que donen per bo els socis del Govern de la Generalitat, mentre que CiU considera que s’incompleix l’Estatut, que s’accepta una rebaixa del text estatutari, i que es podia haver aconseguit un millor resultat.
Des d’aquesta perspectiva constitucionalista, tot té la seva lògica i explicació; i els desacords corresponen més a la dinàmica de govern-oposició que a discrepàncies abismals. És un fet evident que s’incompleix l’Estatut, com a mínim ens els terminis d’aplicació del nou sistema de finançament; però tampoc seria cap drama, si l’acord fos bo, allargar un any més la seva implantació. A part, queda l’experiència, que esdevé gaire bé una seguretat, dels incompliments del Govern espanyol; però ara ja no es podrà al·legar ignorància. S’ha de reconèixer que Esquerra, així com també sectors dels socialistes catalans amb el Conseller Castells al capdavant, ha estat decisiva per a no acceptar l’acord que se’ns proposava inicialment i que ja donaven per bo, des del Montilla al Zaragoza, passant per l’inefable Iceta, i que es quedava gaire bé a la meitat del que s’ha pactat al final. Segons Esquerra, per boca de Joan Puigcercós, s’ha assolit l’objectiu dels 3.800 milions, una xifra que no confirma ni la Ministra Salgado ni els socialistes catalans que parlen d’entre 3.400 i 3.600 milions; i segons Puigcercós es redueix un terç del dèficit fiscal de Catalunya, encara que per calcular-lo ha fet servir, i per tant donat de bons, els càlculs del Govern espanyol que sempre havien considerat que no es corresponien al dèficit real. Però això també serien diferències menors.
Queden, doncs, altres perspectives d’anàlisi. Aquest és un bon acord des de l’òptica autonomista dels socialistes catalans, que com deia Miquel Iceta “honora l’Estatut”, aquell Estatut retallat pactat per CiU: uns van pactar les bases i els altres han acabat pactant-ne el desplegament. Des d’una perspectiva independentista l’afirmació de Joan Puigcercós resulta entre ridícula i patètica quan diu que “Avui, doncs, és un dia històric, hem aconseguit una cosa molt important, hem assolit una molt bon acord de finançament i avui marca un punt d’inflexió en la vida política”.
Si aquest és un dia històric, quina història més trista!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada