S’ha posat en marxa el dispositiu paraoficial per a poder celebrar la consulta popular del dia 13 de desembre. Tothom és conscient que no anem a una consulta per decidir si exercim el dret a l’autodeterminació, sinó que estem fent un acte simbòlic per a facilitar-ne l’accés en una acció posterior. Un acte simbòlic que alguns voldrien que es reduís al simbolisme més testimonial, mentre que altres li donaríem el sentit d’assaig general. Tothom remarca que es tracta d’una consulta feta al marge de la política oficial i institucionalitzada, encara que uns ho interpreten en el sentit que això li resta qualsevol mena de validesa, i d’altres hi veuen justament un pols a aquesta política oficial. Però, de fet, un dels primers objectius de la consulta ja s’ha acomplert.
Si del que es tractava era de veure fins a quin punt els partits i els dirigents polítics eren capaços de continuar negligint la voluntat popular, ja n’hem tingut una primera mostra. Els qui ja tenen presa la determinació d’obviar el que digui la ciutadania, a qui en el millor dels casos només li deixen l’opció d’escollir en les eleccions el mal menor, és lògic que no tinguin cap interès en saber què pensa aquesta ciutadania; no fos cas que aquest pensament, com deia el poeta, “posés en perill la fràgil immobilitat de l’aire”. I si la determinació de no voler saber res de la voluntat popular va acompanyada d’una mentalitat totalitària i antidemocràtica, aleshores s’expliquen les reaccions aïrades, amenaçadores i coercitives que estem veient en els partits espanyols i els seus satèl·lits. Una primera part de la consulta, diguem-ne la més institucional que en principi no estava prevista per al dia 13, ja s’ha portat a terme. Encara no tocava decidir si s’estava a favor o en contra de la Independència de Catalunya, sinó posicionar-se sobre la conveniència i el dret de la ciutadania a expressar-s’hi. I els partits polítics, així com els mitjans de comunicació, ja han emès el seu vot. Uns partits, ERC, CUP i Reagrupament, de forma inequívoca a favor de recolzar l’exercici del dret a decidir; altres, CiU i IC-V, amb més matisos i sobretot amb més pors, també favorables a l’exercici d’aquest dret, encara que ells, almenys de moment, no ho haurien posat en l’agenda política; el PSC, sense llibertat per a ell mateix per a prendre decisions, ha de posicionar-s’hi en contra tot i que en diversos municipis han procurar no ser-hi excessivament bel·ligerants i en algun cas també hi han donat suport; queden, està clar, el qui tenen por o pànic a la llibertat, el PP, Ciutadans o la Falange, que es posicionen sense fissures en contra de què els ciutadans puguin exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur.
El primer pols, el de la política institucional o de partits, ha estat entre demòcrates i antidemòcrates. A cap Ajuntament s’han presentat mocions perquès es declaressin a favor de la independència, sinó simplement a favor de què el poble pugui decidir. I el resultat és clar: el PSC decanta, de moment, la balança a favor dels qui neguen a la ciutadania una majoria d’edat per a prendre decisions. Segons ells, la decisió ja es pren en les cites electorals. Caldrà veure, doncs, si en les properes eleccions aquesta ciutadania a qui ara se li nega el dret a decidir continuarà donant-los suport; i, sobretot, veure si els partits que en principi es proclamen favorables a la llibertat continuaran recolzant-los perquè siguin al capdavant de les nostres institucions.
Si del que es tractava era de veure fins a quin punt els partits i els dirigents polítics eren capaços de continuar negligint la voluntat popular, ja n’hem tingut una primera mostra. Els qui ja tenen presa la determinació d’obviar el que digui la ciutadania, a qui en el millor dels casos només li deixen l’opció d’escollir en les eleccions el mal menor, és lògic que no tinguin cap interès en saber què pensa aquesta ciutadania; no fos cas que aquest pensament, com deia el poeta, “posés en perill la fràgil immobilitat de l’aire”. I si la determinació de no voler saber res de la voluntat popular va acompanyada d’una mentalitat totalitària i antidemocràtica, aleshores s’expliquen les reaccions aïrades, amenaçadores i coercitives que estem veient en els partits espanyols i els seus satèl·lits. Una primera part de la consulta, diguem-ne la més institucional que en principi no estava prevista per al dia 13, ja s’ha portat a terme. Encara no tocava decidir si s’estava a favor o en contra de la Independència de Catalunya, sinó posicionar-se sobre la conveniència i el dret de la ciutadania a expressar-s’hi. I els partits polítics, així com els mitjans de comunicació, ja han emès el seu vot. Uns partits, ERC, CUP i Reagrupament, de forma inequívoca a favor de recolzar l’exercici del dret a decidir; altres, CiU i IC-V, amb més matisos i sobretot amb més pors, també favorables a l’exercici d’aquest dret, encara que ells, almenys de moment, no ho haurien posat en l’agenda política; el PSC, sense llibertat per a ell mateix per a prendre decisions, ha de posicionar-s’hi en contra tot i que en diversos municipis han procurar no ser-hi excessivament bel·ligerants i en algun cas també hi han donat suport; queden, està clar, el qui tenen por o pànic a la llibertat, el PP, Ciutadans o la Falange, que es posicionen sense fissures en contra de què els ciutadans puguin exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur.
El primer pols, el de la política institucional o de partits, ha estat entre demòcrates i antidemòcrates. A cap Ajuntament s’han presentat mocions perquès es declaressin a favor de la independència, sinó simplement a favor de què el poble pugui decidir. I el resultat és clar: el PSC decanta, de moment, la balança a favor dels qui neguen a la ciutadania una majoria d’edat per a prendre decisions. Segons ells, la decisió ja es pren en les cites electorals. Caldrà veure, doncs, si en les properes eleccions aquesta ciutadania a qui ara se li nega el dret a decidir continuarà donant-los suport; i, sobretot, veure si els partits que en principi es proclamen favorables a la llibertat continuaran recolzant-los perquè siguin al capdavant de les nostres institucions.
1 comentari:
L'actitud del psc-PSOE era d'esperar. O e´s que algú es creia el contrari?
Publica un comentari a l'entrada