El sistema econòmic ha trobat una nova sortida per a reconduir una situació que podia atemptar contra el privilegi de les classes dominants. Durant dècades, els drets socials s’anaven consolidant amb petites passes i no poques reticències de la dreta; a cada nou conveni, a cada nova llei, o a cada nou programa electoral el debat estava en com salvaguardar la cohesió social, guanyar drets per a la classe treballadora, millorar l’estat del benestar i en definitiva fer que l’Estat complís el seu paper de redistribució de la riquesa. Però ja des de força abans de la crisi actual es va capgirar la situació, amb el consentiment o la passivitat dels sindicats. A cada bugada perdem un llençol, i ara de la forma més cínica i descarada ens estem carregant les costoses i limitades conquestes socials en benefici d’un sistema que recorda el capitalisme salvatge del segle XIX; amb un vocabulari renovat, això sí.
El sistema liberal pensat o organitzat a la mesura dels interessos de les classes dominants estava fent fallida, no solament perquè la voracitat especuladora podia desembocar en crisis que feien trontollar el sistema, sinó perquè la participació de la ciutadania en els processos democràtics portava els Estats a complir una certa funció redistributiva. La globalització va ser una primera oportunitat per a plantejar el debat en uns altres termes: no es tracta de dilucidar si és o no rendible una determinada activitat, ni si la mateixa inèrcia del mercat pot fer que es valori la força del treball, sinó que l’afany de competitivitat a escala planetària obliga d’una banda a un creixement insostenible que ens està portant al desastre ecològic i de l’altra desarma la classe treballadora que se l’obliga a competir amb països on no tenen per què respectar-se ni els drets humans, ni els drets laborals, ni el medi ambient. I, ara, quan semblava que ja havia passat la part més dura de la crisi, quan els indicadors diuen que es reprèn l’activitat productiva, els mercats financers han trobat una nova fórmula per acabar de recuperar el poder absolut sobre el sistema. El fantasma del rescat de Grècia només ha estat una excusa. En primer lloc, no es tracta de cap “rescat de Grècia” sinó de garantir que els bancs europeus cobraran amb tots els seus interessos els crèdits pendents d’aquest país; i sobretot garantir, com ja es va fer amb la banca responsable de la crisi que patim, que en cap cas no pagaran la factura els qui amb la seva mala gestió han posat en perill el ja precari sistema. Europa “deixa” diners a Grècia per tal que aquest país els pugui pagar religiosament als creditors, majoritàriament els bancs europeus; i per fer-ho s’exigeix que es rebaixin els sous de funcionaris i pensionistes, que es redueixen les prestacions d’atur i les polítiques socials, és a dir que es faci un traspàs de recursos de les classes socials més febles cap als grans poder econòmics responsables de la crisi.
Però en segon lloc, el fantasma de Grècia els ha vingut com anell al dit per a poder portar a terme aquelles polítiques de dreta pura i dura, de dreta decimonònica, a la resta de països, inclòs l’Estat espanyol. Deixant que el sistema liberal campés al seu aire, la por a perdre el poder obligava els governs a tenir un mínim de sensibilitat envers la majoria de la població. Ara han trobat el sistema de poder menystenir aquesta majoria i fer-li pagar no ja els plats trencats d’una crisi que ells no han provocat, sinó la recuperació del poder absolut per part del sistema financer. Tant li fa que el deute de l’Estat sigui més o menys sostenible i que no hi hagi cap risc evident de no poder-hi fer front; el mateix sistema financer té els mecanismes per a crear una suposada desconfiança envers l’Estat, a l’estil de Grècia, i és aquesta desconfiança que ells mateixos creen la que els dóna peu a imposar les condicions per a recuperar-la. I les condicions, evidentment, no són altres que les de retallar els drets laborals (perquè hipòcritament en diuen “reformes estructurals”?), congelació o baixada de sous de funcionaris i pensionistes, i reducció de les despeses socials. Temps enrere, ni el PP no hauria gosat dir obertament que s’havien de retallar les despeses en sanitat i en educació, considerades pilars d’una societat mínimament civilitzada; ara, l’amenaça es pot fer obertament i pot ser executada per un Govern que té el desvergonyiment de continuar emprant el nom de socialista.
El sistema liberal pensat o organitzat a la mesura dels interessos de les classes dominants estava fent fallida, no solament perquè la voracitat especuladora podia desembocar en crisis que feien trontollar el sistema, sinó perquè la participació de la ciutadania en els processos democràtics portava els Estats a complir una certa funció redistributiva. La globalització va ser una primera oportunitat per a plantejar el debat en uns altres termes: no es tracta de dilucidar si és o no rendible una determinada activitat, ni si la mateixa inèrcia del mercat pot fer que es valori la força del treball, sinó que l’afany de competitivitat a escala planetària obliga d’una banda a un creixement insostenible que ens està portant al desastre ecològic i de l’altra desarma la classe treballadora que se l’obliga a competir amb països on no tenen per què respectar-se ni els drets humans, ni els drets laborals, ni el medi ambient. I, ara, quan semblava que ja havia passat la part més dura de la crisi, quan els indicadors diuen que es reprèn l’activitat productiva, els mercats financers han trobat una nova fórmula per acabar de recuperar el poder absolut sobre el sistema. El fantasma del rescat de Grècia només ha estat una excusa. En primer lloc, no es tracta de cap “rescat de Grècia” sinó de garantir que els bancs europeus cobraran amb tots els seus interessos els crèdits pendents d’aquest país; i sobretot garantir, com ja es va fer amb la banca responsable de la crisi que patim, que en cap cas no pagaran la factura els qui amb la seva mala gestió han posat en perill el ja precari sistema. Europa “deixa” diners a Grècia per tal que aquest país els pugui pagar religiosament als creditors, majoritàriament els bancs europeus; i per fer-ho s’exigeix que es rebaixin els sous de funcionaris i pensionistes, que es redueixen les prestacions d’atur i les polítiques socials, és a dir que es faci un traspàs de recursos de les classes socials més febles cap als grans poder econòmics responsables de la crisi.
Però en segon lloc, el fantasma de Grècia els ha vingut com anell al dit per a poder portar a terme aquelles polítiques de dreta pura i dura, de dreta decimonònica, a la resta de països, inclòs l’Estat espanyol. Deixant que el sistema liberal campés al seu aire, la por a perdre el poder obligava els governs a tenir un mínim de sensibilitat envers la majoria de la població. Ara han trobat el sistema de poder menystenir aquesta majoria i fer-li pagar no ja els plats trencats d’una crisi que ells no han provocat, sinó la recuperació del poder absolut per part del sistema financer. Tant li fa que el deute de l’Estat sigui més o menys sostenible i que no hi hagi cap risc evident de no poder-hi fer front; el mateix sistema financer té els mecanismes per a crear una suposada desconfiança envers l’Estat, a l’estil de Grècia, i és aquesta desconfiança que ells mateixos creen la que els dóna peu a imposar les condicions per a recuperar-la. I les condicions, evidentment, no són altres que les de retallar els drets laborals (perquè hipòcritament en diuen “reformes estructurals”?), congelació o baixada de sous de funcionaris i pensionistes, i reducció de les despeses socials. Temps enrere, ni el PP no hauria gosat dir obertament que s’havien de retallar les despeses en sanitat i en educació, considerades pilars d’una societat mínimament civilitzada; ara, l’amenaça es pot fer obertament i pot ser executada per un Govern que té el desvergonyiment de continuar emprant el nom de socialista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada