El canvi encara està per fer

Aquest cap de setmana a Lloret de Mar, Esquerra ha engegat motors de cara a la campanya electoral de la tardor. Sentint el discurs, tant el del seu President com el del seu Secretari General, hom diria que aquesta vegada ERC sí que està convençuda d’actuar com a partit independentista, posant com a prioritat el dret a decidir dels catalans i la sortida de la via morta a què ens han abocat entre tots plegats. El discurs sona bé, és coherent amb un ideari independentista, i podria i hauria de motivar amplis sectors de la societat desenganyats de tanta farsa estatutària, de tant de menyspreu per part dels partits espanyols, inclosos els seus representants exercint de magistrats al Constitucional. Les paraules sonen bé, ara falta que siguin creïbles.

Algú emprava a Lloret l’eslògan de “El veritable canvi per Catalunya”. Era un reconeixement explícit que els governs tripartits no van representar veritables canvis. El paper d’Esquerra al Govern, i en general tota l’actuació del tripartit inclòs el paper del President de la Generalitat, no ha estat tan desastre ni tan nefast com pretenen alguns dels seus detractors, però tampoc es pot presentar com a exitós ni ha aportat res de nou. D’ençà de la transició, sense solució de continuïtat entre els governs de Jordi Pujol, de Pasqual Maragall i de José Montilla, el veritable canvi encara està per fer. Tots els partits han fet mèrits per guanyar-se la desafecció de la gent, i Esquerra a més s’ha guanyat la desafecció i la deserció de sectors independentistes que, potser precipitadament, l’han invalidada per a liderar cap projecte sobiranista al país. No serà fàcil, ara, guanyar-se de nou la credibilitat. Tots els partits es poden fer mutus retrets per la seva política de poca volada, per haver posat per davant els interessos de partit i les ambicions personals de poder, per haver jugat amb l’enemic simulant que hom s’hi podia aliar amb l’esperança de fer-lo canviar... i tots tenen la seva part de raó.

A Esquerra ho tenim gaire bé tot a favor: un discurs clar i coherent, un creixement de la voluntat sobiranista de la ciutadania, una mobilització ciutadana que espera respostes polítiques... Però podem tenir un problema: la credibilitat. Serem capaços de recuperar la il·lusió i la credibilitat perduda durant aquests anys? O és que la direcció del partit ha estat tan erràtica que, ni tenint-ho tot a favor, no mereixerà la confiança de la gent?. Havent-hi al país un increment substanciós de sentiment sobiranista, qualsevol resultat que no representi un increment també substanciós del suport electoral, hauria de ser considerat com un fracàs. I no tant un fracàs del partit com de la seva direcció.