La contundència dels resultats de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona ha sorprès tothom. I, en conseqüència, ha creat un desconcert absolut a les files socialistes. Els milions malversats en aquesta ridícula campanya no han servit per animar els ciutadans a anar a votar; i els qui ho han fet ha estat per a desautoritzar el Govern municipal. I Hereu probablement s’ha passat de frenada volent aparentar ser ràpid de reflexos, assumint responsabilitats, assegurant que ha après la lliçó, però castigant sobretot a qui hauria pogut ser el seu successor. O potser precisament per això.
Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?
Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.
(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.
Mirem-ho fredament. Que una administració proposi una consulta a la ciutadania, i que aquesta ciutadania no respongui a la crida, tampoc hauria de ser cap drama; com tampoc ho hauria de ser que el vot majoritari es decantés cap a qualsevol de les opcions possibles. De fet, si es fa una consulta és perquè qui dirigeix aquella administració, en aquell tema concret, o no té una posició presa o no vol imposar el seu punt de vista, que està prou legitimat pel fet d’haver guanyat prèviament unes eleccions. L’Ajuntament podia haver emprès la reforma de la Diagonal sense cap consulta prèvia en forma de referèndum, com ha fet amb tantes i tantes altres actuacions. Totes les administracions cada dia prenen decisions, sense comptar amb l’opinió dels ciutadans. En aquest cas hi ha hagut, és cert, errors de plantejament sumats a errors tècnics; uns errors de plantejament que també hi van ser en el darrer xou del Fòrum de les Cultures, ara fa sis anys. Si Hereu hagués respost acceptant o forçant la dimissió de la persona responsable tècnica de la consulta, l’oposició li hauria exigit dimissions polítiques de més alt nivell; però com que ell ja s’ha avançat carregant-se el seu segon, l’oposició, obligada a demanar un xic més, no pot sinó reclamar la seva de dimissió. Però, ben mirat, on és el desastre?
Sincerament, no crec que el desastre de la Diagonal consisteixi en uns errors tècnics, ni en una baixa participació, ni en la victòria aclaparadora d’una de les opcions possibles. Sinó en el fet que ha posat al descobert la impostura dels mal anomenats “socialistes”. Ridiculitzaven o menystenien les consultes per la Independència perquè no assolien gaire més del 20% de participació, i ells abocant-hi tots els recursos públics s’han quedat a la meitat; han volgut escenificar una pantomima de participació democràtica escollint precisament un tema de caràcter tècnic, la responsabilitat del qual no es pot traspassar a la ciutadania; Hereu i el seu equip no perseguien polsar l’opinió dels barcelonins sobre quin podia ser el millor disseny per a la Diagonal, sinó revifar la seva imatge en declivi; pretenien demostrar que les consultes a la ciutadania no havien de ser sobre temes rellevants com el futur del país, sinó sobre temes domèstics; han quedat en evidència quan demagògicament ells sempre es vanten de ser l’opció propera als ciutadans, i han hagut de ser aquests els qui els recordessin que ja n’hi ha prou de tanta disbauxa amb els diners públics¹; el resultat no indica que els barcelonins ja estiguin satisfets amb la Diagonal tal com està, sinó que ja estan farts de tanta política d’aparador, de tanta farsanteria, i de tanta mentida. Aquest és el desastre de la Diagonal.
(1) Aquesta consulta ha costat a al ciutat, només en organització, 3 milions d’euros. Però cal recordar els pressupostos municipals dedicats a propaganda supèrflua? La malversació anual de fons públics en concepte de propaganda “institucional”, representa quatre vegades més del que ha costat la consulta de la Diagonal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada