En el tens debat a les Corts espanyoles en què Zapatero presentava el seu paquet de mesures per reduir el dèficit, però sobretot per a satisfer els mercats i per a fer pagar la crisi als més febles, Mariano Rajoy li va etzibar que no li parlés mai més de polítiques socials. I l’home tenia la seva part de raó: les mesures econòmiques del Govern socialista no tenen res a envejar a les polítiques més dures de la dreta espanyola. El dirigent popular va admetre que ni ells no haurien gosat anar tan lluny. A Mariano Rajoy, naturalment, se li ha de continuar parlant de polítiques socials encara que a ell li desagradin perquè no hi acaba de veure els guanys per al sector que representa; però és evident que no són els anomenats socialistes els més indicats per a fer-ho, quan estan competint directament amb els populars per veure qui imposa les polítiques més antisocials i més ultraconservadores.
Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó.
Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi han pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.
Però la història no és pas nova. En repetides ocasions, i sobretot durant les campanyes electorals, uns i altres s’acusen mútuament de copiar-se els programes en política econòmica. Entenc l’enrabiada de Rajoy quan veu que allò de què se l’acusa sovint és exactament el que fa el seu competidor. I probablement ni li molesta tant que li diguin que les seves són polítiques de dretes i antisocials, com l’intrusisme dels socialistes que fan exactament el mateix. El que passa és que això també té traducció aquí: El Govern de la Generalitat, i no només els Consellers d’un partit, s’ha afanyat a seguir les passes dels seus superiors de Madrid, anunciant mesures del mateix calibre antisocial: atacar de dret l’educació i la sanitat, amb més profunditat del que ja ho venien fent en els darrers anys. A ERC n’hi ha que s’escandalitzen pel seguidisme que s’ha fet del partit dels socialistes, limitant i coartant les aspiracions nacionals de Catalunya; n’hi ha que no entenen que es pugui donar suport a un President que no és sinó un subaltern del PSOE, profundament nacionalista espanyol. I, probablement no els falta raó.
Ara bé. Tant o més m’escandalitza que puguem donar suport a un Govern que fa polítiques de dretes, i que segueix les directrius dels seus companys de partit, a Madrid, que fins i tot els populars troben excessivament antisocials. I sobretot m’escandalitza que es continuï parlant de “governs d’esquerres” per referir-se a hipotètics governs amb els socialistes i en contraposició a hipotètics governs amb els convergents. ERC pot pactar o no amb CiU en la propera legislatura, però en cap cas els seus dirigents haurien de tenir la barra i el desvergonyiment de dir que no ho fan perquè no volen pactar amb la dreta. Hi han pactat els darrers set anys. En cap cas el dilema no estarà en fer un pacte amb la dreta o amb l’esquerra, sinó amb la dreta més catalanista o amb la dreta més espanyolista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada