Davant la sentència contra l’Estatut dictada finalment pel Tribunal Constitucional Espanyol, i a risc d’improvisar o repetir-me en els tòpics que tan proliferaran aquests dies, em quedaré amb uns apunts sobre algunes de les reaccions que ja ha suscitat. En aquest cas, optaria per fer cas als qui, davant de l’agressió, ens demanen prudència, seny, realisme i evitar utopies inútils. És el que deia Salvador Cardús, ahir mateix, abans de fer-se pública la sentència: “Ens cal ser molt realistes per establir la millor estratègia cap a la independència”.
No cal insistir en el fet que la sentència del Constitucional és un acte estrictament polític, de partit, pactat entre el PP i el PSOE que han utilitzat els titelles que n’ostenten la titularitat, i que l’única cosa que tenen de “respectable” és el sou que cobren. S’han passat quatre anys simulant deliberacions tècniques, per acabar a corre cuita liquidant l’Estatut en el moment i la forma que els han imposat els partits. No s’ha de ser gaire radical ni extremista per dir que aquest Tribunal no estava legitimat per a desautoritzar el poble de Catalunya: això ho deia ahir fins i tot el President Montilla. PP i PSOE, lògicament han de fer el seu paperet per a justificar el pacte dient que no hi ha ni guanyadors ni perdedors (de fet el Tribunal ha desestimat bona part del recurs del PP, però n’ha recollit alguns dels aspectes clau). El que interessa ara és veure quina serà l’actitud dels catalans, la qual dependrà en bona mesura del que facin els seus líders polítics.
Jordi Pujol parlava d’”humiliació col·lectiva”; per Joan Laporta “És un atemptat inacceptable a la nostra dignitat”; Artur Mas cridava el poble de Catalunya a “defensar la seva dignitat”; per Joan Puigcercós “és un atac a la dignitat i a la llibertat”... Davant de l’atemptat contra la nostra dignitat per part d’un Tribunal deslegitimat, són diverses les alternatives: la del gos mesell que “acata” i accepta els rosegons que li tiren els amos amb menyspreu; la del qui fa la rabieta però que no té la dignitat i la valentia suficient per a fer-hi front de veritat; la dels il·lusos (o que tenen un fe cega en els nostres polítics, que jo reconec que no tinc) que celebren la sentència perquè representa la fi de l’autonomisme; i la del qui amb tota la serenitat del món opta per fer valdre la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur, oi més quan des d’Espanya han desautoritzat els qui encara creien en la possibilitat de trobar-hi alguna forma d’encaix. Jordi Pujol deia “La sentència representa una ruptura política”; les JNC reclamen a l’Artur Mas que “deixi de buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya” perquè la sentència del TC dóna per acabades “les relacions actuals entre Catalunya i l’Estat Espanyol”; el líder convergent deia “si som una nació ho hem de demostrar més que mai”; Puigcercós feia servir el símil torero en parlar de la sentència com “una estocada mortal a l’Estatut”; Carretero sentenciava “L'Estatut és paper mullat i queda clar que no hi ha possibilitat ni de federalisme, ni de confederalisme”; per Xavier Trias “El projecte de futur de Catalunya no entra en la Constitució”; segons López Tena “amb això s’acaba l’autonomia”; fins i tot el President Montilla deia “no ens sentim vençuts, perquè no hi ha tribunal que pugui jutjar la nostra voluntat”.
Els espanyols han acabat de desautoritzar els qui encara justificaven el manteniment de Catalunya dins d’un Estat espanyol, respectuós amb la seva gent, la seva llengua i la seva identitat. Són poques, doncs, les alternatives, al marge del “foc d’encenalls” que deia Montilla: o ajupim el cap, reconeixem la nostra derrota com a poble, i ens lliurem directament a l’enemic com ha passat en bona mesura al País Valencià, o fem un acte de dignitat que vol dir un desacatament clar i contundent d’una sentència que no té cap legitimat i emprenem definitivament el camí cap a la independència. Per prudèncua, per seny i per realisme, no es pot continuar defensant la inútil utopia d'una Espanya plural, si no és per pura mala fe.
No cal insistir en el fet que la sentència del Constitucional és un acte estrictament polític, de partit, pactat entre el PP i el PSOE que han utilitzat els titelles que n’ostenten la titularitat, i que l’única cosa que tenen de “respectable” és el sou que cobren. S’han passat quatre anys simulant deliberacions tècniques, per acabar a corre cuita liquidant l’Estatut en el moment i la forma que els han imposat els partits. No s’ha de ser gaire radical ni extremista per dir que aquest Tribunal no estava legitimat per a desautoritzar el poble de Catalunya: això ho deia ahir fins i tot el President Montilla. PP i PSOE, lògicament han de fer el seu paperet per a justificar el pacte dient que no hi ha ni guanyadors ni perdedors (de fet el Tribunal ha desestimat bona part del recurs del PP, però n’ha recollit alguns dels aspectes clau). El que interessa ara és veure quina serà l’actitud dels catalans, la qual dependrà en bona mesura del que facin els seus líders polítics.
Jordi Pujol parlava d’”humiliació col·lectiva”; per Joan Laporta “És un atemptat inacceptable a la nostra dignitat”; Artur Mas cridava el poble de Catalunya a “defensar la seva dignitat”; per Joan Puigcercós “és un atac a la dignitat i a la llibertat”... Davant de l’atemptat contra la nostra dignitat per part d’un Tribunal deslegitimat, són diverses les alternatives: la del gos mesell que “acata” i accepta els rosegons que li tiren els amos amb menyspreu; la del qui fa la rabieta però que no té la dignitat i la valentia suficient per a fer-hi front de veritat; la dels il·lusos (o que tenen un fe cega en els nostres polítics, que jo reconec que no tinc) que celebren la sentència perquè representa la fi de l’autonomisme; i la del qui amb tota la serenitat del món opta per fer valdre la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur, oi més quan des d’Espanya han desautoritzat els qui encara creien en la possibilitat de trobar-hi alguna forma d’encaix. Jordi Pujol deia “La sentència representa una ruptura política”; les JNC reclamen a l’Artur Mas que “deixi de buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya” perquè la sentència del TC dóna per acabades “les relacions actuals entre Catalunya i l’Estat Espanyol”; el líder convergent deia “si som una nació ho hem de demostrar més que mai”; Puigcercós feia servir el símil torero en parlar de la sentència com “una estocada mortal a l’Estatut”; Carretero sentenciava “L'Estatut és paper mullat i queda clar que no hi ha possibilitat ni de federalisme, ni de confederalisme”; per Xavier Trias “El projecte de futur de Catalunya no entra en la Constitució”; segons López Tena “amb això s’acaba l’autonomia”; fins i tot el President Montilla deia “no ens sentim vençuts, perquè no hi ha tribunal que pugui jutjar la nostra voluntat”.
Els espanyols han acabat de desautoritzar els qui encara justificaven el manteniment de Catalunya dins d’un Estat espanyol, respectuós amb la seva gent, la seva llengua i la seva identitat. Són poques, doncs, les alternatives, al marge del “foc d’encenalls” que deia Montilla: o ajupim el cap, reconeixem la nostra derrota com a poble, i ens lliurem directament a l’enemic com ha passat en bona mesura al País Valencià, o fem un acte de dignitat que vol dir un desacatament clar i contundent d’una sentència que no té cap legitimat i emprenem definitivament el camí cap a la independència. Per prudèncua, per seny i per realisme, no es pot continuar defensant la inútil utopia d'una Espanya plural, si no és per pura mala fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada