David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau, ha estat clar, contundent i directe. Si per corrupció entenem l’ús partidista de fons públics, sembla evident que el Govern de la Generalitat està fent un ús partidista de la Comissió d’investigació del cas Palau. Perquè la corrupció o la injustícia no rau en l’aplicació d’un determinat criteri, sinó en el fet d’aplicar-lo només a conveniència. De fet, Martínez Madero carregava en primer lloc contra la mateixa existència de la Comissió parlamentària que investiga el cas del Palau, perquè segons ell les Comissions parlamentàries “no es creen per investigar l'oposició sinó el Govern”, cosa que s’han afanyat a desmentir des del tripartit.
Tant se val, perquè la ciutadania sap que tot plegat no és sinó una picabaralla preelectoral, que no té res a veure amb cap voluntat de transparència ni de lluita contra possibles fraus. Quan convé es diu que cal deixar treballar la Justícia, que ja ha fet les seves primeres imputacions, però quan convé s’argumenta que cal anar més enllà i obrir investigacions parlamentàries. Unes comissions parlamentàries que es basen precisament en les referències o citacions, que no imputacions, que fa el propi sumari judicial; quan és de suposar que si el jutge hi hagués vist indicis de delicte ja els hauria imputat en el sumari. Però un cop obert el judici paral·lel en forma de comissió parlamentària, resulta que la voluntat d’aclarir el fets i d’oferir el màxim de transparència s’acaba quan la investigació podria esquitxar algun dels seus, La perversió dels membres del tripartit, el director de l’Oficina antifrau en diu “subversió”, no consisteix tant en el fet que s’investigui un grup de l’oposició com que es negui aplicar el mateix criteri als grups del Govern.
Afortunadament per als polítics, només arriben als tribunals aquells casos en què la corrupció ha sobrepassat els límits de la prudència o els seus autors han comès la imprudència de deixar massa evidències a la vista. Quan en un escorcoll es troben documents inculpatoris, el que s’està demostrant és sobretot l’estultícia dels seus autors. No hi ha cap grup polític ni cap administració que no hagi desviat, poc o molt, recursos en benefici propi, que no hagi fet propaganda partidista sota el paraigua de propaganda institucional, que no hagi encarregat falsos informes o creat càrrecs de confiança per a remunerar persones afins, que no hagi tret concursos teòricament públics però fets a mida per a una determinada empresa, que no hagi fet recomanacions de patrocini a empreses que han obtingut una concessió o que se’ls hagi adjudicat una obra pública...
Però de moment, el que demostren tant els partits del Govern com els de l’oposició és que no hi ha cap voluntat d’acabar amb aquestes pràctiques. Es tracta només, i sobretot ara de cara a les eleccions, d’intentar empastifar l’adversari, sense admetre que s’investiguin les pròpies irregularitats. Sense cap mania hem de poder dir “corruptes” als qui demanen transparència als uns alhora que es neguen a exigir-ne als altres. I qui estigui net de culpa que aixequi el dit.
Tant se val, perquè la ciutadania sap que tot plegat no és sinó una picabaralla preelectoral, que no té res a veure amb cap voluntat de transparència ni de lluita contra possibles fraus. Quan convé es diu que cal deixar treballar la Justícia, que ja ha fet les seves primeres imputacions, però quan convé s’argumenta que cal anar més enllà i obrir investigacions parlamentàries. Unes comissions parlamentàries que es basen precisament en les referències o citacions, que no imputacions, que fa el propi sumari judicial; quan és de suposar que si el jutge hi hagués vist indicis de delicte ja els hauria imputat en el sumari. Però un cop obert el judici paral·lel en forma de comissió parlamentària, resulta que la voluntat d’aclarir el fets i d’oferir el màxim de transparència s’acaba quan la investigació podria esquitxar algun dels seus, La perversió dels membres del tripartit, el director de l’Oficina antifrau en diu “subversió”, no consisteix tant en el fet que s’investigui un grup de l’oposició com que es negui aplicar el mateix criteri als grups del Govern.
Afortunadament per als polítics, només arriben als tribunals aquells casos en què la corrupció ha sobrepassat els límits de la prudència o els seus autors han comès la imprudència de deixar massa evidències a la vista. Quan en un escorcoll es troben documents inculpatoris, el que s’està demostrant és sobretot l’estultícia dels seus autors. No hi ha cap grup polític ni cap administració que no hagi desviat, poc o molt, recursos en benefici propi, que no hagi fet propaganda partidista sota el paraigua de propaganda institucional, que no hagi encarregat falsos informes o creat càrrecs de confiança per a remunerar persones afins, que no hagi tret concursos teòricament públics però fets a mida per a una determinada empresa, que no hagi fet recomanacions de patrocini a empreses que han obtingut una concessió o que se’ls hagi adjudicat una obra pública...
Però de moment, el que demostren tant els partits del Govern com els de l’oposició és que no hi ha cap voluntat d’acabar amb aquestes pràctiques. Es tracta només, i sobretot ara de cara a les eleccions, d’intentar empastifar l’adversari, sense admetre que s’investiguin les pròpies irregularitats. Sense cap mania hem de poder dir “corruptes” als qui demanen transparència als uns alhora que es neguen a exigir-ne als altres. I qui estigui net de culpa que aixequi el dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada