Hi ha un expressió molt habitual quan se’ns presenta un tema que ens fa més mandra que il·lusió, que no podem rebutjar però que no hi tenim cap pressa, que més aviat voldríem anar ajornant per si amb el temps ens el podem estalviar: “Ja quedarem un dia, per passat festes”. Aquesta és la impressió que estan donant els sindicats quan ens anuncien una vaga general per a protestar per la reforma laboral dissenyada per la patronal, i presentada formalment pels socialistes: deixem-ho per després de l’estiu. Aleshores, la reforma ja s’haurà aprovat i implantat, els treballadors ja ho tindran ben assumit, i la patronat ja haurà trobat més excuses per a projectar noves reformes d’acord amb els seus interessos. Potser llavors no serà oportú per la proximitat de les eleccions catalanes, o perquè l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol poden ser el darrer maldecap del Govern socialista.
Tant al Govern com a la Patronal ja els va bé tenir uns sindicats com aquests, amb poca força i molt dependents de les mateixes estructures de l’Estat, als quals donen una representativitat molt superior a la que realment els correspondria. En totes les negociacions col·lectives, les facilitats per a les tasques dels representants sindicals, alliberant-los moltes hores laborals que no tenen res a veure amb la feina específica de representació dels treballadors de l’empresa, sempre són ben ateses per la patronal perquè és una concessió barata i els manté contents; tothom sap que es fan molts simulacres de cursos de formació finançats amb fons públics que no són sinó formes encobertes de finançament dels sindicats; i per exemple en l’àmbit de l’ensenyament no són pas pocs els mestres que es troben en comissions de serveis per a fer tasques estrictament sindicals; això a part del finançament que reben directament de l’administració. Així les coses, els sindicats han de fer el seu paper, el seu paperot, que inclou simular actituds de força com aquesta sortida de la vaga general.
Les retallades dels drets socials dels treballadors, de les condicions de treball, de les noves contractacions, etc. no vénen pas d’ara. Molt abans que s’iniciés la crisi, ja perdíem un llençol a cada bugada; i els sindicats feien la viu viu, incapaços de plantar-hi cara. Per exemple, mai s’han volgut posar seriosament amb el tema de les hores extraordinàries, la supressió de les quals en èpoques de bonança hauria permès redistribuir millor els llocs de treball; mai han volgut entrar seriosament en els fraus generalitzats en els sistemes de contractació, la utilització fraudulenta de contractes per obres i serveis o temporals, la cotització per sota del que correspondria per la categoria professional, i en general els incompliments del que marquen els convenis... fins i tot l’administració es permet fer contractes temporals que s’acaben el juliol i que es tornen a iniciar el setembre per estalviar-se el pagament de les vacances! I si no es deia massa res en períodes de bonança, com pretenen fer-ho ara, quan tothom té por a qualsevol mobilització que pugui fer-li perillar el lloc de treball!
De moment, la vaga, per passat festes. I després, Déu dirà! O no.
Tant al Govern com a la Patronal ja els va bé tenir uns sindicats com aquests, amb poca força i molt dependents de les mateixes estructures de l’Estat, als quals donen una representativitat molt superior a la que realment els correspondria. En totes les negociacions col·lectives, les facilitats per a les tasques dels representants sindicals, alliberant-los moltes hores laborals que no tenen res a veure amb la feina específica de representació dels treballadors de l’empresa, sempre són ben ateses per la patronal perquè és una concessió barata i els manté contents; tothom sap que es fan molts simulacres de cursos de formació finançats amb fons públics que no són sinó formes encobertes de finançament dels sindicats; i per exemple en l’àmbit de l’ensenyament no són pas pocs els mestres que es troben en comissions de serveis per a fer tasques estrictament sindicals; això a part del finançament que reben directament de l’administració. Així les coses, els sindicats han de fer el seu paper, el seu paperot, que inclou simular actituds de força com aquesta sortida de la vaga general.
Les retallades dels drets socials dels treballadors, de les condicions de treball, de les noves contractacions, etc. no vénen pas d’ara. Molt abans que s’iniciés la crisi, ja perdíem un llençol a cada bugada; i els sindicats feien la viu viu, incapaços de plantar-hi cara. Per exemple, mai s’han volgut posar seriosament amb el tema de les hores extraordinàries, la supressió de les quals en èpoques de bonança hauria permès redistribuir millor els llocs de treball; mai han volgut entrar seriosament en els fraus generalitzats en els sistemes de contractació, la utilització fraudulenta de contractes per obres i serveis o temporals, la cotització per sota del que correspondria per la categoria professional, i en general els incompliments del que marquen els convenis... fins i tot l’administració es permet fer contractes temporals que s’acaben el juliol i que es tornen a iniciar el setembre per estalviar-se el pagament de les vacances! I si no es deia massa res en períodes de bonança, com pretenen fer-ho ara, quan tothom té por a qualsevol mobilització que pugui fer-li perillar el lloc de treball!
De moment, la vaga, per passat festes. I després, Déu dirà! O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada