El Govern espanyol addueix que amb les retallades socials, dels sous dels funcionaris i dels pensionistes vol estalviar 5.250 milions d’euros l’any 2010, i 10.000 milions més el 2011. D’aquesta manera el dèficit públic que ara mateix està per sobre del 10% de PIB, baixaria aquest any al 9’3% i l’any que ve al 7’3%, amb l’objectiu d’arribar al 2013 sense superar el 3% que exigeix la UE. Per la seva banda, el Govern de la Generalitat s’ha sumat a les retallades i pel mateix procediment d’atacar de ple les polítiques socials (sanitat i educació, sobretot): en aquest cas l’objectiu és estalviar 1.670 milions d’euros aquest any, cosa que ja situaria el deute de la Generalitat en un 2’7% i per tant dins dels límits marcats per Europa.
Estalviar diners públics, en si mateix i al marge de situacions excepcionals de crisi, sempre és recomanable; el problema està en saber si estalviem en despeses prescindibles, luxes que no ens podem permetre, o en despeses bàsiques com les prestacions socials. I sobretot, saber si l’estalvi d’aquests diners repercutirà en benefici de tots o només d’uns quants. El ciutadà voldria veure que si a ell l’obliguen a cenyir-se el cinturó, com a mínim el gest el faci tothom; i encara que no sigui igual congelar el sou d’un pensionista que reduir les desorbitades primes que s’ofereixen a jugadors de futbol (que també rep fons públic), a directius de banca (que igualment han tingut ajuts públics), o la injustificable despesa de la Casa Reial, com a mínim voldria veure-hi el gest. Però no sembla que vagi per aquí la cosa.
Perquè tothom sap que quan una administració argumenta que no té diners, en realitat el que vol dir és que allò que es demana el govern no ho considera prioritari. La Fundació per la Pau, per exemple, dóna la dada de la despesa militar per aquest any 2010: 17.000 milions d’euros. Més del que el Govern pretén estalviar en dos anys a base de desmantellar l’estat del benestar i perjudicar els més febles. Als militars els han reduït el 5% del seu sou? La inseguretat dels ciutadans no depèn de tenir un exèrcit sinó de tenir unes garanties de supervivència, d’un lloc de treball i d’una protecció social.
Però, mentrestant, mentre el Govern espanyol i el de la Generalitat es dediquen a desmantellar l’estat del benestar retallant despeses bàsiques com la sanitat o l’educació, els fons del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) arribaran amb tota fluïdesa a les entitats financeres, sumant-se a les moltes altres que ja ha rebut el sector bancari. I en cara que siguin en forma de crèdit, aquest crèdit que costa tant d’arribar a les famílies i a les petites empreses, només la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa ja se’n pot endur 4.000 milions; la fusió liderada per Caixa de Catalunya, uns 1.300 milions; i la liderada per Caixa de Sabadell uns 500 milions més. Per entendre l'abast de la retallada, amb els greus perjudicis que comportarà, retardant la sortida de la crisi, només cal veure com l’empresa farmacèutica catalana Grífols acaba de fer una adquisició d’una empresa nord-americana per un valor superior (2.800 milions) a tot el que vol estalviar-se la Generalitat amb les retallades socials. Ja sé que són coses diferents, però els números no és que cantin, és que puden.
Estalviar diners públics, en si mateix i al marge de situacions excepcionals de crisi, sempre és recomanable; el problema està en saber si estalviem en despeses prescindibles, luxes que no ens podem permetre, o en despeses bàsiques com les prestacions socials. I sobretot, saber si l’estalvi d’aquests diners repercutirà en benefici de tots o només d’uns quants. El ciutadà voldria veure que si a ell l’obliguen a cenyir-se el cinturó, com a mínim el gest el faci tothom; i encara que no sigui igual congelar el sou d’un pensionista que reduir les desorbitades primes que s’ofereixen a jugadors de futbol (que també rep fons públic), a directius de banca (que igualment han tingut ajuts públics), o la injustificable despesa de la Casa Reial, com a mínim voldria veure-hi el gest. Però no sembla que vagi per aquí la cosa.
Perquè tothom sap que quan una administració argumenta que no té diners, en realitat el que vol dir és que allò que es demana el govern no ho considera prioritari. La Fundació per la Pau, per exemple, dóna la dada de la despesa militar per aquest any 2010: 17.000 milions d’euros. Més del que el Govern pretén estalviar en dos anys a base de desmantellar l’estat del benestar i perjudicar els més febles. Als militars els han reduït el 5% del seu sou? La inseguretat dels ciutadans no depèn de tenir un exèrcit sinó de tenir unes garanties de supervivència, d’un lloc de treball i d’una protecció social.
Però, mentrestant, mentre el Govern espanyol i el de la Generalitat es dediquen a desmantellar l’estat del benestar retallant despeses bàsiques com la sanitat o l’educació, els fons del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) arribaran amb tota fluïdesa a les entitats financeres, sumant-se a les moltes altres que ja ha rebut el sector bancari. I en cara que siguin en forma de crèdit, aquest crèdit que costa tant d’arribar a les famílies i a les petites empreses, només la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa ja se’n pot endur 4.000 milions; la fusió liderada per Caixa de Catalunya, uns 1.300 milions; i la liderada per Caixa de Sabadell uns 500 milions més. Per entendre l'abast de la retallada, amb els greus perjudicis que comportarà, retardant la sortida de la crisi, només cal veure com l’empresa farmacèutica catalana Grífols acaba de fer una adquisició d’una empresa nord-americana per un valor superior (2.800 milions) a tot el que vol estalviar-se la Generalitat amb les retallades socials. Ja sé que són coses diferents, però els números no és que cantin, és que puden.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada