Els independentistes estem massa avesats buscar-nos enemics entre nosaltres mateixos, sense diferenciar el que són matisos o divergències tàctiques dels veritables enemics. I no solament això; un cop feta la línia divisòria, sovint errònia, intentem col·locar a l’altra banda el màxim de gent, de grups i de sectors possibles, com si no poguéssim reafirmar-nos per nosaltres mateixos i haguéssim de magnificar les divergències o els presumptes errors dels altres per a fer més creïble la nostra proposta. No deixa de ser un complex d’inferioritat, una poca confiança en els nostres propis valors, o potser la inseguretat que generar imaginar la possibilitat que no siguem nosaltres precisament els escollits com a protagonistes de l’assoliment de la fita final.
Alguns independentistes, sovint des de plataformes o grups ben marginals, se senten alliberats si poden autoerigir-se ells com els únics defensors de la pàtria, essent la resta una barreja de traïdors, botiflers, col·laboracionistes, venuts o incapacitats per la por i per interessos particulars. Des d’aquesta visió, el panorama seria tan desolador i catastròfic que no sé si valdria la pena continuar lluitant per la independència d’aquest país.
Particularment seria partidari de no pretendre fer unes línies divisòries massa estrictes, perquè fins i tot a les files del Partit Popular trobaríem persones (no gaires, d’acord) que hi militen o el voten pensant honestament que els seus postulats són els millors per a Catalunya, i que no van en contra de la llengua i la cultura catalanes sinó que creuen trobar-hi una manera d’harmonitzar la diversitat i d’equilibrar la convivència entre ambdues cultures. De fet, a totes les enquestes sociològiques sempre apareix al si de les files populars un petit percentatge de gent que podria estar per la independència. Però admetem que no podem analitzar tant els casos individuals que hi pot haver al si de cada partit, com les línies generals que imposen les respectives direccions. I aleshores sí que podríem establir més fàcilment les línies divisòries.
Ja sé que a molts els agrada, i és possible que jo mateix alguna vegada ho hagi fet, posar-ho tot al mateix sac. Però fins i tot davant del dubte, o davant del fet que les direccions dels partits no són homogènies, i per tant poden tenir diferents matisos, jo preferiria deixar al bàndol de l’enemic els que realment són els enemics, sense barrejar-hi els qui potser no tenen les mateixes aspiracions que nosaltres o els qui honestament encara creuen en la possibilitat de trobar un encaix dins d’una utòpica Espanya plural. Per tant, la línia de l’enemic, insisteixo entès com a enemic del país, quedava explicitada en la manifestació del 10 de juliol. Només el Partit Popular i Ciutadans es felicitaven de la Sentència del Constitucional perquè hi veuen una ocasió immillorable per a aconseguir combatre i abatre la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya; ja s’imaginen els populars poder aplicar l’estratègia anihiladora que tan bé els ha funcionat al País Valencià (contravenint totes les lleis, el propi Estatut i les resolucions judicials que els ha convingut). Des d’aquest punt de vista, l’enemic és fort a Espanya, però no a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, per exemple.
Establerta aquesta primera línia divisòria, podríem intentar marcar-ne una altra que diferenciés els qui tenen com a projecte polític una Catalunya integrada, encara que reconeguda com a tal, dins d’Espanya i els qui creiem que aquesta via és impossible. No pas pels socialistes catalans, sinó pels espanyols que veuen incompatible la convivència de diferents identitats en un pla d’igualtat. El fet que hi hagi sectors, sobretot els socialistes, però també a les files d’Iniciativa i de CiU que encara creguin en la utopia d’una Espanya amb diverses nacionalitats, diverses llengües i diverses cultures, no és motiu per enquadrar-los a les files enemigues; poden ser adversaris polítics, perquè tenen un projecte polític diferent al nostre, però no són enemics en la mesura que siguin respectuosos amb la voluntat popular, tant si aquesta s’expressa a favor d’un Estatut que nosaltres hem trobat ridícul com si s’expressa a favor de la sobirania. Però també aquí podríem caure en la temptació de deixar CiU de la banda dels socialistes (els dirigents d’Esquerra ho fan constantment), quan en realitat a CiU hi ha de tot, amb predomini sobiranista encara que no vegin clar el moment o la forma de fer el pas definitiu. Des de la perspectiva estrictament electoral i partidista d’Esquerra pot semblar rendible denunciar els convergents de ser tan autonomistes com els del PSC, perquè això els deixa més marge per a captar el creixent vot independentista. En lloc d’intentar arrossegar els convergents cap al sobiranisme, igual com es podria fer amb IC i amb sectors avui enquadrats a l’òrbita socialista, s’opta per arraconar-los a l’autonomisme. Dubto que ni tan sols electoralment sigui rendible.
Però és que aquest mateix raonament, erroni i nefast al meu entendre, és el que poden fer tot seguit sectors de l’entorn de Reagrupament. I al seu torn en vindran uns altres que intentaran posar la línia divisòria encara més enllà, fins al punt que al bàndol independentista no hi queda sinó la marginalitat. I això no és cert. Afortunadament, avui l’independentisme és molt més transversal i precisa d’aquesta transversalitat. Ja sé que algú em dirà (de fet ho sentim cada dia) que no podem refiar-nos de CiU perquè aquests són capaços de tornar a pactar amb el PP, i probablement l’Artur Mas no estarà disposat a jugar-se-la a favor de la independència si no s’hi feu forçat o no ho veu molt segur; però també n’hi ha que ens insisteixen cada dia que no podem comptar amb Esquerra perquè ja vam veure què feien aliant-se amb els socialistes, i quina credibilitat poden tenir ara omplint-se la boca d’independència quan han estat set anys tan dependents dels socialistes; i naturalment, també ens podem carregar Carretero i el seu Reagrupament, així com la figura de Joan Laporta pel seu desmesurat personalisme, fins al punt que és aquest personalisme el que ha dificultat tant la seva entesa. I així fins a l’infinit; fins a establir la línia divisòria dels veritables patriotes catalans que ens han de conduir a la Independència més enllà de Catalunya Acció o la nova escissió de la CUP, que en el millor dels casos poden treure un resultat residual en les properes eleccions. Això, si són capaços de presentar-se.
Línies divisòries, poques i permeables. I en tot cas, tendint més a portar adversaris cap al nostre bàndol que a allunyar-ne els qui haurien de ser els nostres aliats.
Alguns independentistes, sovint des de plataformes o grups ben marginals, se senten alliberats si poden autoerigir-se ells com els únics defensors de la pàtria, essent la resta una barreja de traïdors, botiflers, col·laboracionistes, venuts o incapacitats per la por i per interessos particulars. Des d’aquesta visió, el panorama seria tan desolador i catastròfic que no sé si valdria la pena continuar lluitant per la independència d’aquest país.
Particularment seria partidari de no pretendre fer unes línies divisòries massa estrictes, perquè fins i tot a les files del Partit Popular trobaríem persones (no gaires, d’acord) que hi militen o el voten pensant honestament que els seus postulats són els millors per a Catalunya, i que no van en contra de la llengua i la cultura catalanes sinó que creuen trobar-hi una manera d’harmonitzar la diversitat i d’equilibrar la convivència entre ambdues cultures. De fet, a totes les enquestes sociològiques sempre apareix al si de les files populars un petit percentatge de gent que podria estar per la independència. Però admetem que no podem analitzar tant els casos individuals que hi pot haver al si de cada partit, com les línies generals que imposen les respectives direccions. I aleshores sí que podríem establir més fàcilment les línies divisòries.
Ja sé que a molts els agrada, i és possible que jo mateix alguna vegada ho hagi fet, posar-ho tot al mateix sac. Però fins i tot davant del dubte, o davant del fet que les direccions dels partits no són homogènies, i per tant poden tenir diferents matisos, jo preferiria deixar al bàndol de l’enemic els que realment són els enemics, sense barrejar-hi els qui potser no tenen les mateixes aspiracions que nosaltres o els qui honestament encara creuen en la possibilitat de trobar un encaix dins d’una utòpica Espanya plural. Per tant, la línia de l’enemic, insisteixo entès com a enemic del país, quedava explicitada en la manifestació del 10 de juliol. Només el Partit Popular i Ciutadans es felicitaven de la Sentència del Constitucional perquè hi veuen una ocasió immillorable per a aconseguir combatre i abatre la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya; ja s’imaginen els populars poder aplicar l’estratègia anihiladora que tan bé els ha funcionat al País Valencià (contravenint totes les lleis, el propi Estatut i les resolucions judicials que els ha convingut). Des d’aquest punt de vista, l’enemic és fort a Espanya, però no a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, per exemple.
Establerta aquesta primera línia divisòria, podríem intentar marcar-ne una altra que diferenciés els qui tenen com a projecte polític una Catalunya integrada, encara que reconeguda com a tal, dins d’Espanya i els qui creiem que aquesta via és impossible. No pas pels socialistes catalans, sinó pels espanyols que veuen incompatible la convivència de diferents identitats en un pla d’igualtat. El fet que hi hagi sectors, sobretot els socialistes, però també a les files d’Iniciativa i de CiU que encara creguin en la utopia d’una Espanya amb diverses nacionalitats, diverses llengües i diverses cultures, no és motiu per enquadrar-los a les files enemigues; poden ser adversaris polítics, perquè tenen un projecte polític diferent al nostre, però no són enemics en la mesura que siguin respectuosos amb la voluntat popular, tant si aquesta s’expressa a favor d’un Estatut que nosaltres hem trobat ridícul com si s’expressa a favor de la sobirania. Però també aquí podríem caure en la temptació de deixar CiU de la banda dels socialistes (els dirigents d’Esquerra ho fan constantment), quan en realitat a CiU hi ha de tot, amb predomini sobiranista encara que no vegin clar el moment o la forma de fer el pas definitiu. Des de la perspectiva estrictament electoral i partidista d’Esquerra pot semblar rendible denunciar els convergents de ser tan autonomistes com els del PSC, perquè això els deixa més marge per a captar el creixent vot independentista. En lloc d’intentar arrossegar els convergents cap al sobiranisme, igual com es podria fer amb IC i amb sectors avui enquadrats a l’òrbita socialista, s’opta per arraconar-los a l’autonomisme. Dubto que ni tan sols electoralment sigui rendible.
Però és que aquest mateix raonament, erroni i nefast al meu entendre, és el que poden fer tot seguit sectors de l’entorn de Reagrupament. I al seu torn en vindran uns altres que intentaran posar la línia divisòria encara més enllà, fins al punt que al bàndol independentista no hi queda sinó la marginalitat. I això no és cert. Afortunadament, avui l’independentisme és molt més transversal i precisa d’aquesta transversalitat. Ja sé que algú em dirà (de fet ho sentim cada dia) que no podem refiar-nos de CiU perquè aquests són capaços de tornar a pactar amb el PP, i probablement l’Artur Mas no estarà disposat a jugar-se-la a favor de la independència si no s’hi feu forçat o no ho veu molt segur; però també n’hi ha que ens insisteixen cada dia que no podem comptar amb Esquerra perquè ja vam veure què feien aliant-se amb els socialistes, i quina credibilitat poden tenir ara omplint-se la boca d’independència quan han estat set anys tan dependents dels socialistes; i naturalment, també ens podem carregar Carretero i el seu Reagrupament, així com la figura de Joan Laporta pel seu desmesurat personalisme, fins al punt que és aquest personalisme el que ha dificultat tant la seva entesa. I així fins a l’infinit; fins a establir la línia divisòria dels veritables patriotes catalans que ens han de conduir a la Independència més enllà de Catalunya Acció o la nova escissió de la CUP, que en el millor dels casos poden treure un resultat residual en les properes eleccions. Això, si són capaços de presentar-se.
Línies divisòries, poques i permeables. I en tot cas, tendint més a portar adversaris cap al nostre bàndol que a allunyar-ne els qui haurien de ser els nostres aliats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada