Imagino que les responsabilitats pel trencament de Solidaritat no vénen per una sola banda. Com a mínim tothom hauria d’admetre la seva part de culpa per no haver-ho sabut gestionar adequadament. I serveix de ben poc, a pilota passada, retreure’s mútuament personalismes, ambicions personals i males maneres que, en tot cas, ja hi devien ser des del principi. A més, jo sóc dels qui creuen que, quan es fa un pacte, tan important és fixar els acords sobre aquells punts que es comparteixen com preveure el desacords que de ben segur sorgeixen en tota relació.
Feia poc més d’una setmana que Joan Laporta, en contra d’algun dels qui havien estat els seus primers col·laboradors, donava suport a la candidatura d’Uriel Bertran per a la Secretaria General de Solidaritat. És cert que ja havia aparegut el tema de la possibilitat que Joan Laporta es presentés a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que els Estatuts de SI no ho permetien. Podia tenir sentit imaginar que, altra vegada amb Joan Laporta com a cap de cartell municipal, Solidaritat tenia possibilitats d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Però en té molt menys si és per anar de segon o de tercer de Jordi Portabella, sota les sigles d’Esquerra. És comprensible que dins de Solidaritat, com pot passar en qualsevol altra formació, hi hagués diferències de criteri sobre la conveniència de presentar-se en solitari amb un risc molt elevat de quedar-se fora del Consistori barceloní, o presentar-se conjuntament amb Esquerra i Reagrupament, amb el risc de quedar diluït i confós amb una imatge de la qual justament SI volia diferenciar-se. Però aquest no hauria hagut de ser motiu suficient per al trencament de tot el projecte.
Ara bé, l’argument que resulta inacceptable és l’esgrimit per l’ex president del Barça, titllant de desagraïts els seus fins ara companys. Desagraïts de què? Es va formar una coalició electoral amb tres caps ben visibles, cadascun d’ells aportant-hi el seu bagatge personal i polític; però un cop feta la coalició el que hi havia era un projecte col·lectiu. Massa que en la majoria de partits, i també a Esquerra, s’ha pecat de tenir piles de gent agraïda! Massa càrrecs i quadres que havien d’agraïr, amb una fidelitat acrítica, la seva posició perquè se suposa que no era obtinguda per mèrits propis sinó per la generositat arbitrària del líder. Probablement, Tena i Bertran podien haver gestionat millor el conflicte intern per evitar el trencament, però en tot cas és d’agrair que no hagin volgut agrair res a ningú, i que hagin actuat, potser erròniament, amb criteri propi. De desagraïts, l’infern n’és ple; i d’agraïts, també.
Feia poc més d’una setmana que Joan Laporta, en contra d’algun dels qui havien estat els seus primers col·laboradors, donava suport a la candidatura d’Uriel Bertran per a la Secretaria General de Solidaritat. És cert que ja havia aparegut el tema de la possibilitat que Joan Laporta es presentés a les eleccions municipals de Barcelona, tot i que els Estatuts de SI no ho permetien. Podia tenir sentit imaginar que, altra vegada amb Joan Laporta com a cap de cartell municipal, Solidaritat tenia possibilitats d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Però en té molt menys si és per anar de segon o de tercer de Jordi Portabella, sota les sigles d’Esquerra. És comprensible que dins de Solidaritat, com pot passar en qualsevol altra formació, hi hagués diferències de criteri sobre la conveniència de presentar-se en solitari amb un risc molt elevat de quedar-se fora del Consistori barceloní, o presentar-se conjuntament amb Esquerra i Reagrupament, amb el risc de quedar diluït i confós amb una imatge de la qual justament SI volia diferenciar-se. Però aquest no hauria hagut de ser motiu suficient per al trencament de tot el projecte.
Ara bé, l’argument que resulta inacceptable és l’esgrimit per l’ex president del Barça, titllant de desagraïts els seus fins ara companys. Desagraïts de què? Es va formar una coalició electoral amb tres caps ben visibles, cadascun d’ells aportant-hi el seu bagatge personal i polític; però un cop feta la coalició el que hi havia era un projecte col·lectiu. Massa que en la majoria de partits, i també a Esquerra, s’ha pecat de tenir piles de gent agraïda! Massa càrrecs i quadres que havien d’agraïr, amb una fidelitat acrítica, la seva posició perquè se suposa que no era obtinguda per mèrits propis sinó per la generositat arbitrària del líder. Probablement, Tena i Bertran podien haver gestionat millor el conflicte intern per evitar el trencament, però en tot cas és d’agrair que no hagin volgut agrair res a ningú, i que hagin actuat, potser erròniament, amb criteri propi. De desagraïts, l’infern n’és ple; i d’agraïts, també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada