No sé quina dèria els ha agafat ara, de cop i volta, per l’estalvi energètic i sobretot per l’estalvi dels combustibles derivats del petroli. És cert que l’Estat espanyol és altament depenent de l’exterior, que s’han apujat molt els preus i que és previsible, si no es resol aviat el tema de Líbia, que encara pugin més. Caldria precisar que el combustible que estem consumint ara i que els consumidors ja paguem a preu de crisi va ser adquirit quan encara els preus eren relativament baixos. I no s’abaixaran immediatament que s’acabi la crisi, sinó que encara que torni a baixar el cost del cru els preus els mantindran elevats durant una temporada. Algú s’hi farà la barba d’or.
Però, a part que el cost del cru no és la part més important que repercuteix en el cost final de la gasolina, les mesures preses semblen improvisades, molt poc rigoroses i sobretot contradictòries amb les polítiques seguides fins ara. Ara sembla que ens hi vagi la vida per abaratir el cost dels bitllets de tren, quan en els darrers anys, i fins aquest passat més de gener, el mateix Govern autoritzava pujades per sobre de l’IPC. Les polítiques urbanístiques han tendit en els darrers anys, i encara avui dia, a potenciar la mobilitat dels ciutadans, creant ciutats dormitori, autoritzant grans àrees comercials fora dels nuclis urbans en detriment del petit comerç de proximitat, fomentant la mobilitat dels escolars en centres allunyats dels seus domicilis, afavorint els convenis laborals que donen potestat a l’empresa per a obligar la mobilitat del personal, etc. I justament ara, quan la lògica hauria de fer veure la necessitat de procurar-se fonts d’energia alternativa, que és l’única que podem tenir, és quan el Govern decideix rebaixar els incentius per a la producció d’energia solar; segurament per encàrrec exprés de les grans companyies elèctriques.
Se suposa que qui té dos dits de front prepara en èpoques de bonança les reformes necessàries per a propiciar l’estalvi energètic del futur, propiciant les energies alternatives, canviant els sistemes d’enllumenat públic per sistemes de baix consum, etc. i no pas en plena crisi quan el cost d’aquestes reformes no serà compensat de forma immediata, com es precisa ara, per l’estalvi aconseguit. Però si a més hi afegim que moltes d’aquestes mesures tenen tot l’aire de ser purament testimonials, de façana, i encara de dubtosa efectivitat com la limitació de la velocitat, hem de concloure que tot plegat és una ensarronada.
Però, a part que el cost del cru no és la part més important que repercuteix en el cost final de la gasolina, les mesures preses semblen improvisades, molt poc rigoroses i sobretot contradictòries amb les polítiques seguides fins ara. Ara sembla que ens hi vagi la vida per abaratir el cost dels bitllets de tren, quan en els darrers anys, i fins aquest passat més de gener, el mateix Govern autoritzava pujades per sobre de l’IPC. Les polítiques urbanístiques han tendit en els darrers anys, i encara avui dia, a potenciar la mobilitat dels ciutadans, creant ciutats dormitori, autoritzant grans àrees comercials fora dels nuclis urbans en detriment del petit comerç de proximitat, fomentant la mobilitat dels escolars en centres allunyats dels seus domicilis, afavorint els convenis laborals que donen potestat a l’empresa per a obligar la mobilitat del personal, etc. I justament ara, quan la lògica hauria de fer veure la necessitat de procurar-se fonts d’energia alternativa, que és l’única que podem tenir, és quan el Govern decideix rebaixar els incentius per a la producció d’energia solar; segurament per encàrrec exprés de les grans companyies elèctriques.
Se suposa que qui té dos dits de front prepara en èpoques de bonança les reformes necessàries per a propiciar l’estalvi energètic del futur, propiciant les energies alternatives, canviant els sistemes d’enllumenat públic per sistemes de baix consum, etc. i no pas en plena crisi quan el cost d’aquestes reformes no serà compensat de forma immediata, com es precisa ara, per l’estalvi aconseguit. Però si a més hi afegim que moltes d’aquestes mesures tenen tot l’aire de ser purament testimonials, de façana, i encara de dubtosa efectivitat com la limitació de la velocitat, hem de concloure que tot plegat és una ensarronada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada