Ja ho deixava anar la setmana passada: Jordi Portabella està centrant el seu discurs en la creació d’un “tercer espai”, que segons ell hauria de competir amb CiU i el PSC. Des del punt de vista estrictament tàctic, d’estratègia electoral, pot tenir el seu sentit en la mesura que ERC necessita refer-se de la patacada del novembre, o com a mínim que aquestes municipals no representin un graó més en la caiguda. Es tracta d’aparentar un gir en relació a les estratègies seguides en el passat, i intentar engrescar la gent en el que hauria de semblar un nou projecte. I, en part, ho està aconseguint des del moment que ha recuperat els dos principals líders que havien girat l’esquena a Esquerra i que l’havien blasmada per la seva erràtica política que no havien dubtat en qualificar d’abandonament de l’independentisme.
Si Reagrupament i Solidaritat neixen per cobrir el buit que havia deixat Esquerra, i ara Reagrupament en bloc d’una banda i el principal cap de cartell de l’altra tornen a reconèixer al partit republicà el paper central de l’independentisme, és que alguna cosa ha canviat. En part, Portabella intenta donar la imatge que ell ja ha iniciat el canvi de rumb, sense esperar el Congrés de la tardor que ho hauria de confirmar; això justificaria que Carretero i Laporta donessin per vàlida, ara, una opció que per ells no ho era un any enrere. Però, en part, també hi ha la constatació de la dura realitat: difícilment RCat pot sobreviure quatre anys sense presència institucional, ni al Parlament ni als Ajuntaments; mentre que Laporta, potser per la seva inexperiència política, es veu desbordat davant del Tena i el Bertran, i no es conforma amb fer la viu-viu quatre anys al Parlament sense poder ser la figura de capçalera.
De tota manera, sembla evident que no es tracta de res de nou, de cap nou espai que abasti sectors diferents dels que podia abastar ERC uns anys enrere. En el millor dels casos, recuperem aquell espai que no havíem d’haver deixat perdre mai, que ja és molt. Hores d’ara, Carretero no emprendria la fugida endavant; si s’hagués mantingut críticament al si del partit, hauria tingut l’oportunitat no només de demostrar que era la direcció la que anava errada, sinó d’exigir-ne la seva immediata dimissió. Entre uns i altres, van deixar el partit enterament en mans de Puigcercós i dels seus fidels i agraïts aduladors. Si aquest nou espai s’ha de bastir únicament amb els reagrupats, ara reagrupats a ERC, no crec que puguem parlar d’un tercer espai com quelcom d’innovador.
En el món tan atomitzat de l’independentisme tendim a crear-nos miratges amb molta facilitat. No costa gaire anunciar als quatre vents que fem una gran coalició on hi ha una inacabable sopa de lletres de sigles insignificants. El pes real de molts d’aquests partits i grups independentistes que es poden sumar a SI o al tercer espai d’ERC, és realment molt minso; només cal veure els vots que han arribat a treure quan s’han presentat pel seu compte. Els espais polítics, més enllà de les grans formacions, no es creen a base de sumar sigles sinó de guanyar-se la credibilitat de la ciutadania. No auguro, doncs, un futur gaire brillant al nou espai de Portabella, a no ser que es consideri un gran èxit, brillant, el fet d’aguantar la patacada i mantenir els mateixos resultats de les eleccions anteriors.
Ara bé, si la idea del tercer espai no és pura tàctica de campanya electoral, contra la qual no hi tinc res a dir, sinó que pretén ser una opció estratègica, aleshores em sembla que tornem a errar el camí. Em sona a aquell vell plantejament, aprovat en el darrer Congrés d’ERC, que consistia en creure que el partit sumaria primer una majoria dins de l’esquerra catalana i després en el conjunt de l’arc parlamentari, cosa que ens hauria de permetre fer el pas definitiu cap a la independència. Des del meu punt de vista, la història no va per aquí. Cap a la independència hi hem d’avançar tots plegats, alguns amb un paper més de punta de llança i altres entomant la nova realitat del país que cada vegada va veient més clar que aquesta és l’única via assenyada i factible.
L’exemple el tenim en les propostes que el conjunt de forces polítiques sobiranistes han aprovat aquests dies al Parlament. Els uns llancen la proposta, uns altres s’hi sumen perquè també l’haurien poguda presentar ells, i els altres l’han d’acabar recolzant perquè saben que amb la realitat social que tenim no podrien oposar-s’hi. Més que la unitat de sigles, que electoralment pot tenir uns resultats dubtosos, el que cal és la unitat d’acció i no deixar-se portar per les rivalitats de caire casolà.
Si Reagrupament i Solidaritat neixen per cobrir el buit que havia deixat Esquerra, i ara Reagrupament en bloc d’una banda i el principal cap de cartell de l’altra tornen a reconèixer al partit republicà el paper central de l’independentisme, és que alguna cosa ha canviat. En part, Portabella intenta donar la imatge que ell ja ha iniciat el canvi de rumb, sense esperar el Congrés de la tardor que ho hauria de confirmar; això justificaria que Carretero i Laporta donessin per vàlida, ara, una opció que per ells no ho era un any enrere. Però, en part, també hi ha la constatació de la dura realitat: difícilment RCat pot sobreviure quatre anys sense presència institucional, ni al Parlament ni als Ajuntaments; mentre que Laporta, potser per la seva inexperiència política, es veu desbordat davant del Tena i el Bertran, i no es conforma amb fer la viu-viu quatre anys al Parlament sense poder ser la figura de capçalera.
De tota manera, sembla evident que no es tracta de res de nou, de cap nou espai que abasti sectors diferents dels que podia abastar ERC uns anys enrere. En el millor dels casos, recuperem aquell espai que no havíem d’haver deixat perdre mai, que ja és molt. Hores d’ara, Carretero no emprendria la fugida endavant; si s’hagués mantingut críticament al si del partit, hauria tingut l’oportunitat no només de demostrar que era la direcció la que anava errada, sinó d’exigir-ne la seva immediata dimissió. Entre uns i altres, van deixar el partit enterament en mans de Puigcercós i dels seus fidels i agraïts aduladors. Si aquest nou espai s’ha de bastir únicament amb els reagrupats, ara reagrupats a ERC, no crec que puguem parlar d’un tercer espai com quelcom d’innovador.
En el món tan atomitzat de l’independentisme tendim a crear-nos miratges amb molta facilitat. No costa gaire anunciar als quatre vents que fem una gran coalició on hi ha una inacabable sopa de lletres de sigles insignificants. El pes real de molts d’aquests partits i grups independentistes que es poden sumar a SI o al tercer espai d’ERC, és realment molt minso; només cal veure els vots que han arribat a treure quan s’han presentat pel seu compte. Els espais polítics, més enllà de les grans formacions, no es creen a base de sumar sigles sinó de guanyar-se la credibilitat de la ciutadania. No auguro, doncs, un futur gaire brillant al nou espai de Portabella, a no ser que es consideri un gran èxit, brillant, el fet d’aguantar la patacada i mantenir els mateixos resultats de les eleccions anteriors.
Ara bé, si la idea del tercer espai no és pura tàctica de campanya electoral, contra la qual no hi tinc res a dir, sinó que pretén ser una opció estratègica, aleshores em sembla que tornem a errar el camí. Em sona a aquell vell plantejament, aprovat en el darrer Congrés d’ERC, que consistia en creure que el partit sumaria primer una majoria dins de l’esquerra catalana i després en el conjunt de l’arc parlamentari, cosa que ens hauria de permetre fer el pas definitiu cap a la independència. Des del meu punt de vista, la història no va per aquí. Cap a la independència hi hem d’avançar tots plegats, alguns amb un paper més de punta de llança i altres entomant la nova realitat del país que cada vegada va veient més clar que aquesta és l’única via assenyada i factible.
L’exemple el tenim en les propostes que el conjunt de forces polítiques sobiranistes han aprovat aquests dies al Parlament. Els uns llancen la proposta, uns altres s’hi sumen perquè també l’haurien poguda presentar ells, i els altres l’han d’acabar recolzant perquè saben que amb la realitat social que tenim no podrien oposar-s’hi. Més que la unitat de sigles, que electoralment pot tenir uns resultats dubtosos, el que cal és la unitat d’acció i no deixar-se portar per les rivalitats de caire casolà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada