M’imagino que qualsevol que ens observi des de lluny, des d’una certa distància, podria arribar a la mateixa conclusió que arribava l’Obèlix respecte als romans: “estan bojos aquests catalans”. Tot sovint, som capaços d’encetar uns debats tan ridículs i surrealistes com el que ha generat el fet que un jugador de futbol, Andrés Iniesta, hagi decidit emprar en el seu Facebook l’anglès i el català, a més del castellà. De cop i volta ha rebut milers de felicitacions pel seu gest, quan en realitat és tracta d’una acció que entraria dins de la més elemental normalitat.
Ja sé que el comportament de personatges mediàtics, com en aquest cas un jugador de futbol, encara que sigui en un afer tan personal, no deixa de ser un mirall i un model que té la seva repercussió social. Que Iniesta utilitzi el castellà, l’anglès i el català indica, si més no, que en el seu entorn d’elit, que a vegades pot semblar molt fora de la realitat quotidiana del país, es percep l’existència del català com un element més del país on viu i treballa. Amb tot, és curiós que alguns dels qui l’han felicitat sembla que hi vulguin veure una actitud gaire bé patriòtica, quan en realitat no es tracta sinó d’aplicar allò que prediquen i pregonen als quatre vents grups com el Partit Popular i Ciutadans: el bilingüisme o el trilingüisme. En canvi, sí que són significatives les respostes crítiques o negatives, que també n’hi ha hagut, encara que molt minoritàries. D’una banda perquè aquestes veus crítiques que, pel que fa a la concepció de país i la seva realitat lingüística, han d’estar en posicions molt més anticatalanes que les oficials del PP o de C’s li retreuen que faci ús del català, quan en castellà ja l’entenien, i en canvi no diguin res de l’anglès: un bilingüisme castellà-anglès no hauria merescut cap mena de comentari.
Però, més significatius encara són els comentaris negatius que ha tingut el jugador del Barça recordant-li que ell no és català; i que, per tant, no té per què expressar-se en aquesta llengua. Significatius perquè revelen el veritable interès dels sectors ultres en afavorir el segregacionisme lingüístic, pensant que si hi hagués dues comunitats ben diferenciades entre catalans i no catalans els seria molt més fàcil combatre la llengua, la cultura i la identitat catalana. El seu odi contra Catalunya passa per l’estratègia d’impedir que la gent que ha vingut d’altres contrades s’hi senti vinculada i identificada. De fet, serien els constitucionalistes que afirmen que no existeix una identitat catalana, sinó gent que per casualitat o de pas viuen a Catalunya.
Ja sé que el comportament de personatges mediàtics, com en aquest cas un jugador de futbol, encara que sigui en un afer tan personal, no deixa de ser un mirall i un model que té la seva repercussió social. Que Iniesta utilitzi el castellà, l’anglès i el català indica, si més no, que en el seu entorn d’elit, que a vegades pot semblar molt fora de la realitat quotidiana del país, es percep l’existència del català com un element més del país on viu i treballa. Amb tot, és curiós que alguns dels qui l’han felicitat sembla que hi vulguin veure una actitud gaire bé patriòtica, quan en realitat no es tracta sinó d’aplicar allò que prediquen i pregonen als quatre vents grups com el Partit Popular i Ciutadans: el bilingüisme o el trilingüisme. En canvi, sí que són significatives les respostes crítiques o negatives, que també n’hi ha hagut, encara que molt minoritàries. D’una banda perquè aquestes veus crítiques que, pel que fa a la concepció de país i la seva realitat lingüística, han d’estar en posicions molt més anticatalanes que les oficials del PP o de C’s li retreuen que faci ús del català, quan en castellà ja l’entenien, i en canvi no diguin res de l’anglès: un bilingüisme castellà-anglès no hauria merescut cap mena de comentari.
Però, més significatius encara són els comentaris negatius que ha tingut el jugador del Barça recordant-li que ell no és català; i que, per tant, no té per què expressar-se en aquesta llengua. Significatius perquè revelen el veritable interès dels sectors ultres en afavorir el segregacionisme lingüístic, pensant que si hi hagués dues comunitats ben diferenciades entre catalans i no catalans els seria molt més fàcil combatre la llengua, la cultura i la identitat catalana. El seu odi contra Catalunya passa per l’estratègia d’impedir que la gent que ha vingut d’altres contrades s’hi senti vinculada i identificada. De fet, serien els constitucionalistes que afirmen que no existeix una identitat catalana, sinó gent que per casualitat o de pas viuen a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada