Estem jugant amb foc, i al final ens cremarem. Europa ha de fixar aviat la prioritat dels grans eixos de comunicació ferroviària, que podrien rebre fons europeus. Els diferents països van presentant les seves propostes amb l’objectiu de deixar-ne clara la prioritat i la necessitat urgent. Espanya, no. Espanya juga a la puta i la Ramoneta sense acabar de definir-se. I no és que no tinguin clar quin hauria de ser el corredor prioritari que hauria d’enllaçar la península amb Europa; precisament, el problema ve de tenir-ho tan clar.
La comparació dels tres eixos possibles, des de l’òptica espanyola, no té color. És semblant al que va passar amb el TGV, que es discutia la possibilitat de prioritzar la comunicació amb França a través de Catalunya o del País Basc, i que al final es va acabar potenciant qualsevol altre ramal per secundari que fos. Només perquè aquesta vegada el Govern hi posa, ja com a colofó i a tall de mofa, la via central que comunicaria Madrid amb París, però sense passar per cap dels grans centres industrials i econòmics de l’Estat. Tothom sap que l’important és que aquest eix ferroviari que ens ha d’unir amb Europa, a part de passar per les zones amb més capacitat exportadora i amb més moviment econòmic, també ha de tenir en compte la connexió marítima per tal que els ports de Barcelona i de València es converteixin en la porta d’entrada dels productes procedents del mediterrani i en general del continent asiàtic. El Govern espanyol és plenament conscient que la via prioritària és el corredor mediterrani; però aquesta opció té un problema gaire bé insalvable: això beneficiaria els Països Catalans i especialment Catalunya.
Per això, l’estratègia del Govern espanyol, que sap que no pot presentar una altra opció com a prioritària perquè tothom ho trobaria ridícul, ha estat fins ara la de no mullar-se i anar donant llargues al tema, amb l’esperança que altres països se’ns avancin, que finalment perdem el tren i Madrid pugui dir que ha estat culpa d’Europa. I com que tampoc s’entendria que no s’arribés ni a presentar una proposta formal, el darrer recurs serà presentar tres propostes alhora, per tal de donar el missatge que cap de les tres és prou urgent i prioritària.
La comparació dels tres eixos possibles, des de l’òptica espanyola, no té color. És semblant al que va passar amb el TGV, que es discutia la possibilitat de prioritzar la comunicació amb França a través de Catalunya o del País Basc, i que al final es va acabar potenciant qualsevol altre ramal per secundari que fos. Només perquè aquesta vegada el Govern hi posa, ja com a colofó i a tall de mofa, la via central que comunicaria Madrid amb París, però sense passar per cap dels grans centres industrials i econòmics de l’Estat. Tothom sap que l’important és que aquest eix ferroviari que ens ha d’unir amb Europa, a part de passar per les zones amb més capacitat exportadora i amb més moviment econòmic, també ha de tenir en compte la connexió marítima per tal que els ports de Barcelona i de València es converteixin en la porta d’entrada dels productes procedents del mediterrani i en general del continent asiàtic. El Govern espanyol és plenament conscient que la via prioritària és el corredor mediterrani; però aquesta opció té un problema gaire bé insalvable: això beneficiaria els Països Catalans i especialment Catalunya.
Per això, l’estratègia del Govern espanyol, que sap que no pot presentar una altra opció com a prioritària perquè tothom ho trobaria ridícul, ha estat fins ara la de no mullar-se i anar donant llargues al tema, amb l’esperança que altres països se’ns avancin, que finalment perdem el tren i Madrid pugui dir que ha estat culpa d’Europa. I com que tampoc s’entendria que no s’arribés ni a presentar una proposta formal, el darrer recurs serà presentar tres propostes alhora, per tal de donar el missatge que cap de les tres és prou urgent i prioritària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada