Està clar que davant de qualsevol proposta hi poden haver posicionaments diversos. Jo puc creure que hi hagi nacionalistes catalans que aspirin a la independència i que hi hagi nacionalistes espanyols que optin per l’unionisme, com puc creure que hi hagi opcions intermèdies. O puc creure que hi hagi independentistes que creguin que ja n’hi ha prou i que hem de proclamar la independència de forma immediata, mentre que d’altres optin per cercar el moment oportú o per anar assolint cotes de sobirania de forma gradual. El que no em sembla admissible és que per a defensar qualsevol d’aquestes posicions s’hagi de mentir o falsejar la realitat.
És absolutament fals que els socialistes o els populars creguin que el futur d’un país no el pugui decidir ell mateix. No és pas el que diuen quan es tracta de reclamar Gibraltar, on en el millor dels casos acceptarien que fossin els mateixos gibraltarenys els qui decidissin, però mai que ho haguessin de decidir tots els britànics. Ni és el que van creure quan es van separar les repúbliques bàltiques o quan es van separar Eslovènia, Croàcia o Bòsnia-Herzegovina. Dir, com feien la Tura i l’Albert Rivera, que en tot cas s’hauria de reformar la Constitució espanyola és una tremenda absurditat, i ells ho saben perfectament: mai, arreu del món, no s’ha produït un procés d’independència perquè el propi Estat central hagi decidit canviar la seva constitució. Tots els processos d’independència o s’han produït a través d’una revolta violenta, que no és l’opció catalana, o s’han produït perquè el poble en qüestió ha fet ús del dret internacionalment reconegut a l’autodeterminació dels pobles.
Una altra cosa és la viabilitat econòmica o els beneficis i perjudicis que reportaria la independència. Tots els estudis seriosos indiquen que una Catalunya independent seria un país més pròsper que no pas ara, no sé si seria tan optimista com l’economista del FMI que vaticinava que seria un dels més rics del món, però sí que podria ser un país com Dinamarca, Noruega, Finlàndia o Eslovènia. Els estats amb percentatges més alts de benestar per a la població no són els més grans, sinó aquests de mida mitjana.
Abans d’ahir, al Parlament, no hi havia el bàndol dels independentistes i el dels unionistes, amb els esporuguits entremig. Sinó els qui deien i votaven el que realment creien que seria bo per a Catalunya, els qui havien de mentir per a sostenir el seu nacionalisme espanyol, i els qui calculaven els riscos personals i de partit que podia tenir la seva decisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada