El preu de formar part d’un gran grup

Aprofitant la celebració del Gran Premi de Motociclisme al Circuit de Catalunya, els treballadors de la fàbrica Derbi s’han manifestat per reclamar que s’aturi el procés de desmantellament de la fàbrica catalana. L’empresa, propietat de la multinacional italiana Piaggio, té la intenció de traslladar tota la producció a Itàlia. No es tracta que hi hagi pèrdues ni que no sigui prou productiva la fàbrica catalana, sinó simplement és una deslocalització que estratègicament els deu ser favorable. Com deia un dirigent empresarial ells no són les germanetes dels pobres, i, per tant, si els surt més a compte tancar una factoria no ho deixaran de fer només pel perjudici que poden causar als treballadors que es quedaran sense feina. Aquest no és el seu problema.

Els qualificatius ètics, pel que fa al cas, tenen ben poc interès. Els treballadors poden reclamar en defensa dels seus interessos, però els empresaris procuren pels seus sense haver de mirar a qui trepitgen i comptant que sempre tenen la legislació a favor. Però, d’altra banda, hem de considerar que aquesta és la conseqüència lògica d’un discurs fal·laç, molt habitual des de fa un anys, entre economistes i polítics: la competitivitat passa per cercar aliances i fusions per tal de formar part de grans grups empresarials. Se’ns ven la idea que és millor ser una peça més d’una multinacional que mantenir la independència com a petita o mitjana empresa local. L’adquisició d’una empresa catalana per part d’un gran grup exterior és venut com la panacea per a garantir la seva continuïtat, quan es realitat és a l’inrevés. Si l’empresa és inviable haurà de tancar igualment, ja sigui com a petita empresa o com a filial d’una multinacional; però, essent rendible, la perspectiva empresarial del gran grup que té el centre d’interès i de decisió en un altre lloc pot provocar actuacions com ara la de Derbi, incomprensibles des del punt de vista dels treballadors però carregades de lògica en el marc d’una estratègia global on les localitzacions són sempre circumstancials.

Massa sovint, des de la mateixa administració s’han fet gestions per tal de trobar un grup inversor que es volgués fer càrrec d’una empresa local en dificultats, quan en realitat, després d’haver-se beneficiat de les ajudes públiques, l’únic que han fet és gestionar el seu tancament. L’important no és el volum de l’empresa, sinó el seu centre de decisió. Una petita o mitjana empresa local també pot ser que arribi a optar per la deslocalització, però les probabilitats són infinitament inferiors que quan es tracta d’un gran grup que pot jugar estratègicament amb els diferents centres de producció distribuïts arreu del món.