A ERC, fa temps que alguns ho venim dient. Les ambicions personals d’uns dirigents van portar el partit a una lluita fratricida on l’objectiu fonamental era foragitar els adversaris, sense més programa ni proposta que la d’”estàs amb mi o estàs contra mi”. Poques coses deuen haver fet més mal a ERC en tota la seva història interna que la lluita sense sentit entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira. No era una lluita d’idees ni d’estratègies, sinó simplement per ocupar el lloc del capdavant.
Entremig, es van aliar per foragitar altres militants que discrepaven de la línia política. En lloc de buscar posicions integradores i de donar cabuda a totes les expressions i tendències, i més tenint en compte que es parlava de construir un partit que fos hegemònic en l’esquerra catalana, es va aprofundir en la política de l’amiguisme i de les fidelitats per a apuntalar el líder. Els qui hi discrepaven, o eren menystinguts o se’ls comminava a abandonar el partit. Puigcercós actuava com un ventilador foragitant tothom que li pogués fer ombra. Però això només era possible perquè tot un seguit d’acòlits, que esperaven a canvi algun que altre càrrec, li reien les gràcies. Els mateixos que sovint es feien els ofesos quan alguna veu crítica alertava de la pèssima gestió que s’estava fent del partit, tant com de l’estratègia política que se seguia. El resultat ja l’hem vist: el partit no solament s’ha afeblit electoralment, havent perdut la confiança d’amplis sectors de l’independentisme, sinó que pel camí hem perdut molts actius, moltes persones valuoses per al projecte nacional d’ERC. La darrera, Josep Lluís Carod Rovira.
El problema no és que en un determinat moment es cometés un error, per monumental que fos, sinó que per part de la direcció no hi ha hagut cap voluntat d’esmena, i només la ferma voluntat de mantenir-se a qualsevol preu i a costa de qui sigui. Molts recordaran les manifestacions de satisfacció per la marxa de Carretero o de l’Uriel Bertran; eren els dissidents díscols, i sense ells tenien el camí més planer... cap al desastre. Fins i tot després del fracàs electoral del novembre, van continuar aferrant-se a la cadira amb l’esperança que les municipals els salvés la pell, quan en realitat el que han fet és arrastrar el seu desastre a la credibilitat de la feina ben feta a molts municipis. Ara és Josep Lluís Carod Rovira qui abandona el vaixell, i d’aquí a uns quants dies serà un altre; però n’hi ha que encara juguen a especular amb les possibilitats que tenen de repetir a la tardor. I no hi ha ningú que pugui aturar aquest espiral voraginós? Tan malavesats estan els quadres del partit que no gosen alçar la veu i dir prou a tanta ineptitud i incapacitat?
Entremig, es van aliar per foragitar altres militants que discrepaven de la línia política. En lloc de buscar posicions integradores i de donar cabuda a totes les expressions i tendències, i més tenint en compte que es parlava de construir un partit que fos hegemònic en l’esquerra catalana, es va aprofundir en la política de l’amiguisme i de les fidelitats per a apuntalar el líder. Els qui hi discrepaven, o eren menystinguts o se’ls comminava a abandonar el partit. Puigcercós actuava com un ventilador foragitant tothom que li pogués fer ombra. Però això només era possible perquè tot un seguit d’acòlits, que esperaven a canvi algun que altre càrrec, li reien les gràcies. Els mateixos que sovint es feien els ofesos quan alguna veu crítica alertava de la pèssima gestió que s’estava fent del partit, tant com de l’estratègia política que se seguia. El resultat ja l’hem vist: el partit no solament s’ha afeblit electoralment, havent perdut la confiança d’amplis sectors de l’independentisme, sinó que pel camí hem perdut molts actius, moltes persones valuoses per al projecte nacional d’ERC. La darrera, Josep Lluís Carod Rovira.
El problema no és que en un determinat moment es cometés un error, per monumental que fos, sinó que per part de la direcció no hi ha hagut cap voluntat d’esmena, i només la ferma voluntat de mantenir-se a qualsevol preu i a costa de qui sigui. Molts recordaran les manifestacions de satisfacció per la marxa de Carretero o de l’Uriel Bertran; eren els dissidents díscols, i sense ells tenien el camí més planer... cap al desastre. Fins i tot després del fracàs electoral del novembre, van continuar aferrant-se a la cadira amb l’esperança que les municipals els salvés la pell, quan en realitat el que han fet és arrastrar el seu desastre a la credibilitat de la feina ben feta a molts municipis. Ara és Josep Lluís Carod Rovira qui abandona el vaixell, i d’aquí a uns quants dies serà un altre; però n’hi ha que encara juguen a especular amb les possibilitats que tenen de repetir a la tardor. I no hi ha ningú que pugui aturar aquest espiral voraginós? Tan malavesats estan els quadres del partit que no gosen alçar la veu i dir prou a tanta ineptitud i incapacitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada