Per a explicar determinats fenòmens socials o l’evolució de processos actuals, el normal és que hom parteixi d’una situació concreta que sí que és observable i constatable, que es pugui fer referència al passat tot i no tenir-lo al davant i per tant fer-ho a través d’una interpretació, i sobretot que s’hagi de fer un projecció de futur que sempre queda en els llimbs de la hipòtesi. Això fa que per més que sembli que ens adrecem cap a una determinada direcció, sempre queda el dubte de si haurem fet correctament la projecció de futur.
A més, forma part de la naturalesa humana intentar justificar a cada moment les nostres actuacions, de manera que fins i tot inconscientment podem tergiversar la hipòtesi de la trajectòria per no haver d’assumir-ne responsabilitats. A part que en molts casos els mateixos protagonistes no són plenament conscients de cap on aboquen les seves actuacions. És el que ens pot estar passant, per citar exemples ben diferents, amb el canvi climàtic, amb el procés de dilució de les diferents cultures o amb el futur de la religiositat.
Hi ha, però, un cas molt concret i peculiar que ens permet veure en viu i en directe les diferents fases d’un mateix procés que es van produint a través del temps. És com si tinguéssim davant nostre la pel·lícula no només del relat complet de la història, sinó projectant alhora les seves diferents etapes. És la lluita per la supervivència del català enfront de les agressions del nacionalisme espanyol, encarnat principalment però no pas en exclusiva pel Partit Popular.
A Catalunya és fàcil sentir el discurs popular, tant l’oficial com el més espontani sorgit en una conversa amb alguns dels seus defensors, que ells no estan en contra del català sinó que ja estan d’acord amb què es potenciï la llengua d’aquí, però sense imposicions, sense anar en detriment del castellà, respectant la llengua pròpia de cadascú en l’ensenyament, i sempre sobre la base del bilingüisme i de la llibertat individual d’escollir la llengua en qualsevol cas. Unes propostes que, no estant-hi en absolut d’acord en la mesura que obliden el plantejament global com a comunitat lingüística i nacional, podrien no semblar tan agressives ni tan perilloses per a la supervivència de la nostra llengua.
Malauradament, però, d’aquesta mateixa història disposem d’un capítol més que correspon a la fase següent i que ja s’està portant a la pràctica a les Illes, per exemple. Ells saben que una de es vies per a la liquidació d’una llengua és la seva atomització, a base de potenciar les “particularitats” locals en detriment de la llengua estàndard. No gosen fer-ho al Principat amb el català occidental, per exemple, però sí que ho fan incentivant les variants dialectals de les Illes i, per suposat, al País Valencià on poden plantar cara tant a la comunitat científica com als mateixos tribunals negant la unitat de la llengua. Una negació que, evidentment, no serveix per a potenciar la seva varietat dialectal, sinó per a constatar que aquesta mateixa varietat no té prou entitat per a segons quins usos o traduccions i que per tant ja no és viable. A les Illes encara no gosen parlar directament d’una llengua diferenciada, com fan al País Valencià; però és que la fase següent és la que apliquen a la Franja on a més de negar que formi part de la mateixa comunitat lingüística ja li neguen qualsevol mena de valor considerant-la una mena de patuès.
El mateix es pot dir pel que fa a la idea que aquí defensen del dret individual dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Aquí tenen la barra de presentar-se com els defensors de la llibertat individual i dels drets dels infants, però allà on aconsegueixen imposar les seves tesis legislen de forma que els ensenyants no tinguin cap obligació de conèixer la llengua catalana (l’espanyola, sí, per suposat) de manera que la negació del mateix dret que reclamen a Catalunya, a les Illes es pot fer per la no obligatorietat dels mestres a respectar-ho. Aquí ens reclamen, i fins i tot jutges afins a la seva ideologia els donen la raó, dobles línies d’escolarització en funció de la llengua. Però allà on han pogut implantar aquest sistema segregacionista, són els primers a negar places d’escolarització en valencià als alumnes que ho sol·liciten. I un cop tenen assentat el principi que la immensa majoria dels alumnes valencians reben l’ensenyament forçosament en castellà, sense respectar la llengua materna dels alumnes, ja gosen fer el pas següent que és el de la supressió de la línia d’ensenyament en la llengua dels valencians. I no cal dir que els mateixos que aquí fan veure que defensen el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills, ho neguen rotundament i sense concessions als nens de la Franja.
El bilingüisme és defensat a Catalunya només en aquells àmbits on la normalització lingüística ha fet que el català hi sigui la llengua d’ús preferent o habitual. A les Illes o al País Valencià, en canvi, com que la llengua dominant ja és el castellà el bilingüisme no és defensat ni tan sols en aquells aspectes més formals, que ja vénen marcats per la llei. L’incompliment de l’Estatut és la norma més absoluta; ningú reclama que es compleixi el principi, que només es compleix a Catalunya, que els alumnes han d’acabar l’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà. I el Govern del País Valencià tira pel dret i utilitza de forma gairebé exclusiva el castellà. Per suposat que reclamar el bilingüisme a la Franja és una quimera: El Partit Popular, com el PSOE, són radicalment contraris al bilingüisme.
Són les diferents fases d’un mateix procés. L’objectiu és clar, i només tàcticament accepten no encarar directament l’eliminació de la llengua allà on saben que no tenen capacitat per a fer-ho o que hi rebrien una contestació excessiva. I hem de reconèixer que la seva estratègia, la dels nacionalistes espanyols en el seu conjunt, els està sortint a la perfecció: tenen la Franja anorreada lingüísticament, han eliminat el català d’Alacant i pràcticament també de València ciutat, i no hi són gaire lluny a Palma de Mallorca; a Catalunya anem una fase més endarrerits, però també anem pel mateix camí si ningú hi posa remei, com ningú ha tingut la voluntat política de posar-hi, almenys fins ara.
A més, forma part de la naturalesa humana intentar justificar a cada moment les nostres actuacions, de manera que fins i tot inconscientment podem tergiversar la hipòtesi de la trajectòria per no haver d’assumir-ne responsabilitats. A part que en molts casos els mateixos protagonistes no són plenament conscients de cap on aboquen les seves actuacions. És el que ens pot estar passant, per citar exemples ben diferents, amb el canvi climàtic, amb el procés de dilució de les diferents cultures o amb el futur de la religiositat.
Hi ha, però, un cas molt concret i peculiar que ens permet veure en viu i en directe les diferents fases d’un mateix procés que es van produint a través del temps. És com si tinguéssim davant nostre la pel·lícula no només del relat complet de la història, sinó projectant alhora les seves diferents etapes. És la lluita per la supervivència del català enfront de les agressions del nacionalisme espanyol, encarnat principalment però no pas en exclusiva pel Partit Popular.
A Catalunya és fàcil sentir el discurs popular, tant l’oficial com el més espontani sorgit en una conversa amb alguns dels seus defensors, que ells no estan en contra del català sinó que ja estan d’acord amb què es potenciï la llengua d’aquí, però sense imposicions, sense anar en detriment del castellà, respectant la llengua pròpia de cadascú en l’ensenyament, i sempre sobre la base del bilingüisme i de la llibertat individual d’escollir la llengua en qualsevol cas. Unes propostes que, no estant-hi en absolut d’acord en la mesura que obliden el plantejament global com a comunitat lingüística i nacional, podrien no semblar tan agressives ni tan perilloses per a la supervivència de la nostra llengua.
Malauradament, però, d’aquesta mateixa història disposem d’un capítol més que correspon a la fase següent i que ja s’està portant a la pràctica a les Illes, per exemple. Ells saben que una de es vies per a la liquidació d’una llengua és la seva atomització, a base de potenciar les “particularitats” locals en detriment de la llengua estàndard. No gosen fer-ho al Principat amb el català occidental, per exemple, però sí que ho fan incentivant les variants dialectals de les Illes i, per suposat, al País Valencià on poden plantar cara tant a la comunitat científica com als mateixos tribunals negant la unitat de la llengua. Una negació que, evidentment, no serveix per a potenciar la seva varietat dialectal, sinó per a constatar que aquesta mateixa varietat no té prou entitat per a segons quins usos o traduccions i que per tant ja no és viable. A les Illes encara no gosen parlar directament d’una llengua diferenciada, com fan al País Valencià; però és que la fase següent és la que apliquen a la Franja on a més de negar que formi part de la mateixa comunitat lingüística ja li neguen qualsevol mena de valor considerant-la una mena de patuès.
El mateix es pot dir pel que fa a la idea que aquí defensen del dret individual dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills. Aquí tenen la barra de presentar-se com els defensors de la llibertat individual i dels drets dels infants, però allà on aconsegueixen imposar les seves tesis legislen de forma que els ensenyants no tinguin cap obligació de conèixer la llengua catalana (l’espanyola, sí, per suposat) de manera que la negació del mateix dret que reclamen a Catalunya, a les Illes es pot fer per la no obligatorietat dels mestres a respectar-ho. Aquí ens reclamen, i fins i tot jutges afins a la seva ideologia els donen la raó, dobles línies d’escolarització en funció de la llengua. Però allà on han pogut implantar aquest sistema segregacionista, són els primers a negar places d’escolarització en valencià als alumnes que ho sol·liciten. I un cop tenen assentat el principi que la immensa majoria dels alumnes valencians reben l’ensenyament forçosament en castellà, sense respectar la llengua materna dels alumnes, ja gosen fer el pas següent que és el de la supressió de la línia d’ensenyament en la llengua dels valencians. I no cal dir que els mateixos que aquí fan veure que defensen el dret dels pares a escollir la llengua d’educació dels seus fills, ho neguen rotundament i sense concessions als nens de la Franja.
El bilingüisme és defensat a Catalunya només en aquells àmbits on la normalització lingüística ha fet que el català hi sigui la llengua d’ús preferent o habitual. A les Illes o al País Valencià, en canvi, com que la llengua dominant ja és el castellà el bilingüisme no és defensat ni tan sols en aquells aspectes més formals, que ja vénen marcats per la llei. L’incompliment de l’Estatut és la norma més absoluta; ningú reclama que es compleixi el principi, que només es compleix a Catalunya, que els alumnes han d’acabar l’educació obligatòria amb un coneixement semblant de català i de castellà. I el Govern del País Valencià tira pel dret i utilitza de forma gairebé exclusiva el castellà. Per suposat que reclamar el bilingüisme a la Franja és una quimera: El Partit Popular, com el PSOE, són radicalment contraris al bilingüisme.
Són les diferents fases d’un mateix procés. L’objectiu és clar, i només tàcticament accepten no encarar directament l’eliminació de la llengua allà on saben que no tenen capacitat per a fer-ho o que hi rebrien una contestació excessiva. I hem de reconèixer que la seva estratègia, la dels nacionalistes espanyols en el seu conjunt, els està sortint a la perfecció: tenen la Franja anorreada lingüísticament, han eliminat el català d’Alacant i pràcticament també de València ciutat, i no hi són gaire lluny a Palma de Mallorca; a Catalunya anem una fase més endarrerits, però també anem pel mateix camí si ningú hi posa remei, com ningú ha tingut la voluntat política de posar-hi, almenys fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada