L’any que ve, referèndum sobre el Concert econòmic. Això és el que es podria desprendre d’alguna de les afirmacions fetes aquest cap de setmana pel mateix president d’Esquerra Joan Puigcercós. En un intent de donar crèdit a l’estratègia seguida fins ara, com si encara se’n pogués recuperar alguna cosa, el líder republicà proposa la celebració d’aquesta consulta per al 2012, comptant amb el posicionament del Tribunal Constitucional respecte a la llei catalana de consultes recorreguda pel Govern espanyol, i amb els resultats de la comissió parlamentària sobre el concert econòmic.
Val a dir, d’entrada, que el Tribunal Constitucional no ha donat per vàlida la llei sinó que simplement n’ha aixecat la suspensió argumentant que, al capdavall, qualsevol consulta d’acord amb la llei catalana sempre haurà d’estar autoritzada pel Govern espanyol. Curiós l’argument del Constitucional perquè dóna a entendre que, malgrat que hi hagi dubtes sobre la seva constitucionalitat, la llei pot aplicar-se perquè qui en tindrà la darrera paraula és el Govern espanyol; és a dir, que es pressuposa que un mateix text legislatiu pot ser aplicable o no en funció de qui en sigui el garant polític i no pas en funció del text en sí. D’altra banda, es dóna per fet que la comissió parlamentària sobre el concert econòmic arribarà a bon port; cosa difícilment creïble, perquè ni el Partit Popular de Catalunya ni el PSC no tenen cap autonomia per a decidir si recolzen o no una proposta de concert econòmic, ni que sigui un pacte fiscal o una simple revisió del model de finançament, que tal com el va pactar el tripartit no correspon revisar-lo fins al 2014, com a mínim. I amb un Govern sustentat pel Partit Popular, CiU difícilment voldrà jugar-se el tipus amb aquesta iniciativa d’Esquerra, que a més contradiu la seva proposta electoral que preveu aquesta possibilitat de consulta popular sobre el finançament només després d’haver intentat negocia-ho amb el nou Govern espanyol, després de les eleccions, és a dir com a mínim el 2013.
Però és que en el supòsit que la comissió parlamentària del Concert econòmic arribés a conclusions, sinó unànimes sí àmpliament majoritàries, a favor d’un nou pacte fiscal; en el supòsit que com a mínim el PSC no s’hi mostrés bel·ligerant, potser calculant que el conflicte en tot cas es generaria enfront del nou Govern de Mariano Rajoy; en el supòsit que CiU acceptés recollir la proposta d’una Esquerra afeblida al Parlament, cosa difícil d’imaginar...; si al final de tots aquests supòsits, que no és pas poc suposar, el Govern de CiU decidís aplicar la llei de consultes populars per a convocar el referèndum sobre el concert econòmic o el pacte fiscal, aleshores ens trobaríem amb la paret infranquejable de la lletra mateixa de llei, que estableix que en tot cas la facultat d’autoritzar o no el referèndum correspon al Govern espanyol. I aquí s’acaba la història.
Val a dir, d’entrada, que el Tribunal Constitucional no ha donat per vàlida la llei sinó que simplement n’ha aixecat la suspensió argumentant que, al capdavall, qualsevol consulta d’acord amb la llei catalana sempre haurà d’estar autoritzada pel Govern espanyol. Curiós l’argument del Constitucional perquè dóna a entendre que, malgrat que hi hagi dubtes sobre la seva constitucionalitat, la llei pot aplicar-se perquè qui en tindrà la darrera paraula és el Govern espanyol; és a dir, que es pressuposa que un mateix text legislatiu pot ser aplicable o no en funció de qui en sigui el garant polític i no pas en funció del text en sí. D’altra banda, es dóna per fet que la comissió parlamentària sobre el concert econòmic arribarà a bon port; cosa difícilment creïble, perquè ni el Partit Popular de Catalunya ni el PSC no tenen cap autonomia per a decidir si recolzen o no una proposta de concert econòmic, ni que sigui un pacte fiscal o una simple revisió del model de finançament, que tal com el va pactar el tripartit no correspon revisar-lo fins al 2014, com a mínim. I amb un Govern sustentat pel Partit Popular, CiU difícilment voldrà jugar-se el tipus amb aquesta iniciativa d’Esquerra, que a més contradiu la seva proposta electoral que preveu aquesta possibilitat de consulta popular sobre el finançament només després d’haver intentat negocia-ho amb el nou Govern espanyol, després de les eleccions, és a dir com a mínim el 2013.
Però és que en el supòsit que la comissió parlamentària del Concert econòmic arribés a conclusions, sinó unànimes sí àmpliament majoritàries, a favor d’un nou pacte fiscal; en el supòsit que com a mínim el PSC no s’hi mostrés bel·ligerant, potser calculant que el conflicte en tot cas es generaria enfront del nou Govern de Mariano Rajoy; en el supòsit que CiU acceptés recollir la proposta d’una Esquerra afeblida al Parlament, cosa difícil d’imaginar...; si al final de tots aquests supòsits, que no és pas poc suposar, el Govern de CiU decidís aplicar la llei de consultes populars per a convocar el referèndum sobre el concert econòmic o el pacte fiscal, aleshores ens trobaríem amb la paret infranquejable de la lletra mateixa de llei, que estableix que en tot cas la facultat d’autoritzar o no el referèndum correspon al Govern espanyol. I aquí s’acaba la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada