(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Podem mirar-nos l’actualitat del país des de qualsevol perspectiva que sempre apareix una mateixa situació d’una Espanya que ens espolia, que ens enganya i que se’n riu de nosaltres. Tant se val si parlem d’un traspàs de Rodalies Renfe que resulta que es traspassava tot menys els trens, les vies, les estacions, el personal i la capacitat de canviar-lo; com si parlem de l’estratègia muntada pel Banc d’Espanya, per encàrrec de la banca privada espanyola, per a eliminar el sistema de Caixes català; o dels límits d’endeutament, tenint en compte que a part del dèficit fiscal, és l’Estat espanyol qui no compleix amb els seus compromisos; o de les inversions de l’Estat a Catalunya que a més de no complir amb els mínims establerts per l’Estatut, després resulta que al final tampoc no se n’executen ni la meitat.
Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.
I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.
I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.
Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.
Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. O aquells que ens diuen que no ens cal la independència perquè és possible trobar un encaix amb Espanya. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.
Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altre cop com a esquer electoral dels següents comicis.
No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.
Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.
I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.
I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.
Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.
Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. O aquells que ens diuen que no ens cal la independència perquè és possible trobar un encaix amb Espanya. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.
Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altre cop com a esquer electoral dels següents comicis.
No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada