Era a principis de juliol quan vaig escriure un article en què acabava demanant a Carles Bonet que es retirés de la cursa per la Presidència d’ERC. Entenia que al partit no li convenien noves conteses internes, ni que sigui emprant els mecanismes legals establerts per a la presentació de candidatures. Per a una bona renovació i recuperació d’ERC calia donar una nova imatge d’engrescament i d’il·lusió per un projecte comú, en lloc de reiterar-nos en les habituals lluites internes pel poder. I posava a Carles Bonet l’exemple de Ridao que havia renunciat a presentar-s’hi. Ara em toca insistir-hi, però amb les tornes canviades.
Està clar que tothom té dret a presentar-se com a candidat per a aquells càrrecs o candidatures que cregui oportú. Però, en les actuals circumstàncies, unes primàries per a escollir candidat a les eleccions generals seran negatives, tant per a la candidatura en sí que es veurà debilitada com per al partit en general. Sembla clar que una majoria del partit ha optat per la via de la renovació, deixant via lliure a Oriol Junqueras perquè presideixi el partit i constitueixi un nou equip de direcció. Però també és cert que Joan Ridao és un personatge que controla els ressorts del partit i, fins i tot encara que una majoria opini que cal una renovació, pot aconseguir un bon nombre de suports, sobretot de gent que li deu favors. Si, en lloc de presentar-se com a segon darrere de l’Alfred Bosc presenta batalla en unes primàries serà molt més difícil fer després el tàndem; i de ben segur que aconseguirà que, guanyi qui guanyi, hi hagi un sector del partit que se senti derrotat i per tant poc implicat en la candidatura. És difícil imaginar que, un mateix dia, una majoria de militants doni suport al nou President d’ERC i en canvi el desautoritzi en la seva primera decisió d’optar per l’obertura del partit amb un candidat com l’Alfred Bosch.
Guanyi qui guanyi el dia 17 de setembre, si hi ha primàries, haurem perdut tots una altra vegada. La candidatura haurà començat amb mal peu; de fet és una de les raons per les quals no va acceptar un altre bon candidat com hauria estat Ferran Requejo. El partit tornarà a estar més dividit que mai; i això sense ni imaginar les conseqüències del que podria representar una derrota del candidat proposat pel flamant nou President d’ERC. Potser és demanar massa, tenint en compte el paper que ha tingut Joan Ridao obstinant-se en l’estratègia que ens ha portat al desastre, però gosaria demanar-li que reconsideri la seva actitud: que renunciï a presentar-se en aquestes properes eleccions i que deixi pas a la necessària renovació del partit.
Està clar que tothom té dret a presentar-se com a candidat per a aquells càrrecs o candidatures que cregui oportú. Però, en les actuals circumstàncies, unes primàries per a escollir candidat a les eleccions generals seran negatives, tant per a la candidatura en sí que es veurà debilitada com per al partit en general. Sembla clar que una majoria del partit ha optat per la via de la renovació, deixant via lliure a Oriol Junqueras perquè presideixi el partit i constitueixi un nou equip de direcció. Però també és cert que Joan Ridao és un personatge que controla els ressorts del partit i, fins i tot encara que una majoria opini que cal una renovació, pot aconseguir un bon nombre de suports, sobretot de gent que li deu favors. Si, en lloc de presentar-se com a segon darrere de l’Alfred Bosc presenta batalla en unes primàries serà molt més difícil fer després el tàndem; i de ben segur que aconseguirà que, guanyi qui guanyi, hi hagi un sector del partit que se senti derrotat i per tant poc implicat en la candidatura. És difícil imaginar que, un mateix dia, una majoria de militants doni suport al nou President d’ERC i en canvi el desautoritzi en la seva primera decisió d’optar per l’obertura del partit amb un candidat com l’Alfred Bosch.
Guanyi qui guanyi el dia 17 de setembre, si hi ha primàries, haurem perdut tots una altra vegada. La candidatura haurà començat amb mal peu; de fet és una de les raons per les quals no va acceptar un altre bon candidat com hauria estat Ferran Requejo. El partit tornarà a estar més dividit que mai; i això sense ni imaginar les conseqüències del que podria representar una derrota del candidat proposat pel flamant nou President d’ERC. Potser és demanar massa, tenint en compte el paper que ha tingut Joan Ridao obstinant-se en l’estratègia que ens ha portat al desastre, però gosaria demanar-li que reconsideri la seva actitud: que renunciï a presentar-se en aquestes properes eleccions i que deixi pas a la necessària renovació del partit.
1 comentari:
Ja et garanteixo que l'Alfred Bosch guanyaria o guanysrà si arriba l'hora, en Ridao controla l'aparell però l'Oriol te la base als seus peus, i la base no li fallarà. Coincideixo en que en Ridao s'haria de saber apartar per no seguir debilitant el partit, però si no ho fa, el partit emergirà amb força tard o d'hora i l'Oriol ens tindrà al seu costat, com ha de ser, com hauria d'haver sigut en el passat i no ha estat. La lluita continua!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada