L’alcalde de Figueres, el convergent Santi Vila, feia una afirmació que de tant sentir-la ja ens sona a l’enfadós: “si no hi ha pacte fiscal, el camí cap a al secessionisme serà imparable”. S’ha dit tantes vegades que no crec que ningú s’ho prengui seriosament. Ja el President Pujol repetia allò que “si Espanya no ens facilita un encaix que ens respecti tal com som, haurem de buscar una altra sortida”. I, evidentment, per més que a Madrid el menystinguessin una i altra vegada ell mai trobava el moment de buscar l’”altra sortida”, que es guardava prou d’especificar.
En aquest cas, però, el condicional es posa no sobre una idea vague i abstracte com la de trobar l’adequat encaix a Espanya, sinó sobre una hipòtesi molt més tangible com la del pacte fiscal. I no crec que hi hagi ningú, ni a Madrid ni a Barcelona, que cregui que hi ha cap possibilitat que això del pacte fiscal tiri endavant; a no ser que, com deia Miquel Iceta, els convergents acabin donant per bona la reforma prevista, amb petits retocs, de l’actual model de finançament. I li posin el nom de “pacte fiscal”. Ni el PP ni el PSOE no cediran en un tema com aquest, i menys en un període de crisi com el que vivim, que si més no els servirà d’excusa. I esperar que el PP no tingui la majoria absoluta, cosa molt improbable, i que a més no tingui la possibilitat d’obtenir la majoria parlamentària pactant amb cap altra força política que amb CiU, em sembla que és esperar un miracle per no dir un impossible; a part que cada vegada que s’han donat situacions en què la força de CiU ha pogut ser més o menys decisiva, han acabat pactant a canvi d’unes promeses que sabien del cert que mai no complirien.
Hi cap la possibilitat que tot plegat sigui una estratagema com la que s’explicava pel tema de la reforma de l’Estatut. Es tractava de presentar una proposta de reforma d’Estatut, no pas perquè es cregués que podíem obtenir un Estatut raonablement acceptable, sinó perquè el fracàs de la reforma ens faria veure que no tenim altra alternativa que la independència. Alguns convergents, com a mínim, expliquen aquesta història, potser perquè és la que els agradaria sentir: Ara es planteja el tema del Pacte Fiscal, sabent que no serà acceptat a Madrid i que per tant donarà peu a fer el pas següent i definitiu: la independència.
En aquest cas, però, el condicional es posa no sobre una idea vague i abstracte com la de trobar l’adequat encaix a Espanya, sinó sobre una hipòtesi molt més tangible com la del pacte fiscal. I no crec que hi hagi ningú, ni a Madrid ni a Barcelona, que cregui que hi ha cap possibilitat que això del pacte fiscal tiri endavant; a no ser que, com deia Miquel Iceta, els convergents acabin donant per bona la reforma prevista, amb petits retocs, de l’actual model de finançament. I li posin el nom de “pacte fiscal”. Ni el PP ni el PSOE no cediran en un tema com aquest, i menys en un període de crisi com el que vivim, que si més no els servirà d’excusa. I esperar que el PP no tingui la majoria absoluta, cosa molt improbable, i que a més no tingui la possibilitat d’obtenir la majoria parlamentària pactant amb cap altra força política que amb CiU, em sembla que és esperar un miracle per no dir un impossible; a part que cada vegada que s’han donat situacions en què la força de CiU ha pogut ser més o menys decisiva, han acabat pactant a canvi d’unes promeses que sabien del cert que mai no complirien.
Hi cap la possibilitat que tot plegat sigui una estratagema com la que s’explicava pel tema de la reforma de l’Estatut. Es tractava de presentar una proposta de reforma d’Estatut, no pas perquè es cregués que podíem obtenir un Estatut raonablement acceptable, sinó perquè el fracàs de la reforma ens faria veure que no tenim altra alternativa que la independència. Alguns convergents, com a mínim, expliquen aquesta història, potser perquè és la que els agradaria sentir: Ara es planteja el tema del Pacte Fiscal, sabent que no serà acceptat a Madrid i que per tant donarà peu a fer el pas següent i definitiu: la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada