Insistia Joan Ridao que el futur d’ERC passa per un viratge més cap a l’esquerra. Suposo que això vol dir que no ha entès absolutament res, ni del desastre que ha passat al partit, ni del fracàs de l’experiència de govern, ni del que està passant al món. O, en tot cas, potser hauríem de definir què entenem per esquerres, avui. En aquests moments són els mercats, és a dir un reduït nombre d’alts dirigents de la banca i de les grans corporacions, els qui dirigeixen la política del món occidental; ells són els qui criden a l’ordre aquells qui volen passar-se una mica de la ratlla o simplement es resisteixen a posar en pràctica les polítiques que ells els dicten.
L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.
Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.
L’experiència del Govern tripartit no ha estat precisament un model de govern d’esquerres, més enllà d’alguns gestos més aviat simbòlics. A tot estirar podríem admetre que en les formes hi havia una mica més de sensibilitat, però en el fons eren les mateixos polítiques de dretes de sempre. I ja no diguem la trajectòria de Zapatero que posa en veritables problemes al Partit Popular perquè difícilment es podrà posar gaire més a la dreta. Que encara es poden fer més retallades de drets socials de les que ha fet el PSOE? Potser sí, ja tindrem ocasió de comprovar-ho; però de la política dels socialistes no em podem dir, ni en broma, una política d’esquerres. El moviment dels indignats neix entre altres coses perquè és aquesta suposada esquerra la que està portant a terme els atacs més brutals contra els drets socials i contra la classe treballadora, i no hi veuen alternativa en la classe política actual, ni en els antics comunistes d’IC-IU. Algú potser dirà que, avui per avui, no és possible cap altra política que la d’acontentar els ”mercats”. Si, per la necessitat de guanyar eleccions, els governs que són cautelosos a l’hora d’aplicar amb tota la seva cruesa la política que els dicten ja esdevenen el blanc de tots els moviments especulatius per a fer-los entrar en raó, no vull ni imaginar què passaria si a Europa sorgís algun Govern disposat a posar a ratlla els interessos dels especuladors, de la banca i de les grans empreses.
Això no ens hauria de fer renunciar, com a ERC, a les nostres conviccions i als nostres principis d’esquerres; essent conscients, però, que quan disposem d’una oportunitat de Govern no tenim cap més alternativa que emmotllar-nos a la situació que ens imposen. I aleshores la pregunta és: com podem dir que prioritzarem les polítiques d’esquerres si sabem que no les podrem portar a terme? Com podem renunciar a un mil·límetre de les polítiques nacionals en nom d’unes polítiques d’esquerres, inexistents a la pràctica? Quina diferència hi ha entre les polítiques de dreta de CiU i les de dreta del PSC-PSOE, com no sigui que els primers creuen una mica més en el país? Si volguéssim ser conseqüents amb una ideologia d’esquerres hauríem de descartar amb la mateixa contundència qualsevol mena de pacte amb el PSC-PSOE que amb CiU o amb el PP, i situar-nos a la perifèria de l’arc parlamentari disputant l’espai amb IC. No hem de renunciar a res, som un partit d’esquerres, però la nostra prioritat ha de ser la llibertat nacional.
Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada