En política, sembla que l’honestedat estigui mal vista. No hi ha cap partit polític que vulgui ensenyar les cartes des d’un principi. Es fan grans promeses electorals, es treu pit gallardejant de mantenir-se ferms a uns principis i a un progrma, però tan bon punt es tracta de discutir qüestions de poder, amb càrrecs i sous a repartir, les teories se’n van al carall en qüestió de segons. Aquesta mena de traïció és possible que molts votants de CiU, del PSC o del PP no els la tinguin en compte. Ja sabem que faran el que els poders fàctics els deixin fer i pactaran amb qui convingui si del que es tracta és d’arribar al poder.
Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.
Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.
Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC
Però, això mateix li costa més de pair al votant d’ERC. És cert que n’hi pot haver de més proclius a apuntar-se a un govern de progrés, mentre que altres ho serien a un govern més nacionalista. I, tal com fan tots els partits, ERC prefereix no mullar-se d’entrada amb l’excusa que el fet de mostrar les cartes a priori ens debilita en la negociació, sense tenir en compte que els que ens debilita davant l’electorat és haver fet uns grans plantejaments que sembla que s’esvaeixin tan bon punt es tracta de pactar càrrecs. En més d’una ocasió s’han fet afirmacions solemnes que Esquerra no pactaria amb ningú que no ens fes avançar cap al nostre objectiu sobiranista, i al final hem acabat pactant amb els socialistes. És cert que si afirmem que no pactarem amb ningú que no s’avingui com a mínim a fer passes significatives en l’autogovern, estarem descartant d’entrada l’opció de cap tripartit amb els socialistes, i per tant només ens quedarà l’opció de pacte pel cantó convergent. Però entenc que val més que tinguem menys marge de maniobra negociadora, i que mantinguem un discurs coherent.
Perquè la pitjor opció és precisament la de mantenir una pretesa equidistància que, de fet, no vol dir res més que una predisposició a saltar-nos els propòsits i les promeses fetes a l’electorat. Són molts els qui encara ara diuen que no es fien d’Esquerra perquè ens veuen capaços de tornar a fer un tripartit. El votant ha de tenir l’absoluta garantia que no ens vendrem per quatre càrrecs ni cinc sous. I quan es faci un pacte que quedi molt ben explicitat quines són les contrapartides, quines millores reals podem oferir al país. El nostre electorat pot arribar a entendre-ho bastant tot, menys la traïció als nostres principis. I la nova direcció d’ERC també hauria de tenir clar que l’honestedat i la transparència pot ser una de les millors inversions de futur; almenys per a recuperar la credibilitat perduda.
Nota: Sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada