Els mitjans de comunicació, igual que els polítics, no tenen per què entendre de tot; el que sí que han de saber és qui hi entén per a cercar-hi el consell i l’assessorament. Però, de la mateixa manera que hi ha periodistes i polítics que volen ser entesos en tot, també hi ha suposats professionals que van força més enllà de donar la seva opinió tècnica. Això no tindria res de particular si no fos perquè sovint hom ens presenta la veu del tècnic com a veu imparcial i merament professional que està per damunt de les picabaralles i de les opcions partidistes.
L’altre dia, la Televisió de Catalunya ens donava la notícia de la crisi del deute i les famoses primes de risc que s’han disparat en el cas d’Espanya. Un cop donades les dades, el reportatge periodístic acabava amb una pregunta per a ser resposta per un economista: “I què representa que la prima risc sobrepassi la línia dels 400 punts bàsics?” La resposta de l’economista, al qual es demanava la seva opinió estrictament professional, va ser molt clara i entenedora: “això representa que l’Estat haurà de pagar més interessos per a cobrir les seves necessitats de finançament, i com que aquest sobrecost no estava previst en els pressupostos, s’hauran de retallar...” i aquí l’economista no va dubtar ni un moment en completar la frase “s’hauran de retallar despeses socials”. I així es donava per acabat el reportatge, amb la veu de l’expert que no donava opinions polítiques sinó que sentenciava veritats científiques irrefutables “s’hauran de retallar despeses socials”.
L’economista, per ser neutral i rigorós, hauria d’haver acabat la frase dient que la despesa de més per a pagar l’encariment del deute s’hauria de treure d’algun lloc o altre, o incrementar encara més el deute. Però, no. Va donar la seva opinió política, de partit, tan respectable com qualsevol altra si no fos perquè ell parlava en qualitat d’expert i no de polític. També podia haver dit que aquest increment dels interessos implicaria suprimir la monarquia, reduir l’exèrcit a la meitat, o en el cas de Catalunya haver de declarar la independència per imperioses necessitats econòmiques; però aleshores, hom s’hauria escandalitzat, i haurien dit exactament allò que haurien d’haver dit en el cas que ens ocupa: que la seva no era una visió imparcial i tècnica sinó estrictament política. I aquest és ell drama: se’ns presenta una determinada visió de les coses, tant en l’àmbit econòmic com en nacional, com si fossin realitats científicament establertes, contra la qual són estèrils les discussions polítiques.
L’altre dia, la Televisió de Catalunya ens donava la notícia de la crisi del deute i les famoses primes de risc que s’han disparat en el cas d’Espanya. Un cop donades les dades, el reportatge periodístic acabava amb una pregunta per a ser resposta per un economista: “I què representa que la prima risc sobrepassi la línia dels 400 punts bàsics?” La resposta de l’economista, al qual es demanava la seva opinió estrictament professional, va ser molt clara i entenedora: “això representa que l’Estat haurà de pagar més interessos per a cobrir les seves necessitats de finançament, i com que aquest sobrecost no estava previst en els pressupostos, s’hauran de retallar...” i aquí l’economista no va dubtar ni un moment en completar la frase “s’hauran de retallar despeses socials”. I així es donava per acabat el reportatge, amb la veu de l’expert que no donava opinions polítiques sinó que sentenciava veritats científiques irrefutables “s’hauran de retallar despeses socials”.
L’economista, per ser neutral i rigorós, hauria d’haver acabat la frase dient que la despesa de més per a pagar l’encariment del deute s’hauria de treure d’algun lloc o altre, o incrementar encara més el deute. Però, no. Va donar la seva opinió política, de partit, tan respectable com qualsevol altra si no fos perquè ell parlava en qualitat d’expert i no de polític. També podia haver dit que aquest increment dels interessos implicaria suprimir la monarquia, reduir l’exèrcit a la meitat, o en el cas de Catalunya haver de declarar la independència per imperioses necessitats econòmiques; però aleshores, hom s’hauria escandalitzat, i haurien dit exactament allò que haurien d’haver dit en el cas que ens ocupa: que la seva no era una visió imparcial i tècnica sinó estrictament política. I aquest és ell drama: se’ns presenta una determinada visió de les coses, tant en l’àmbit econòmic com en nacional, com si fossin realitats científicament establertes, contra la qual són estèrils les discussions polítiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada