El nacionalisme espanyol està desbocat i ja no guarda ni les formes. No en tenen prou amb prohibir que els pobles que ho desitgin puguin tenir les seves pròpies seleccions, sinó que a més prohibeixen la llibertat d’expressió ni per a exhibir una bandera “regional”. D’una forma absolutament insultat, i donant la talla mensypreable del personatge, el seleccionador espanyol de futbol en la categoria de sub 19, Ginés Meléndez, va arrabassar de males maneres a un jove jugador asturià la bandera d’Astúries que exhibia en el moment de donar-los el títol europeu.
Curiós el cas, perquè probablement el jove jugador de l’Sporting no tenia cap intencionalitat política amb el seu gest, més enllà de manifestar la seva alegria per haver aconseguit la victòria, i de fer-ho exhibint amb orgull la seva ensenya local. Però curiós sobretot pel raonament que hi donava el seleccionador espanyol: no és que hi hagi cap problema, “és que són normes de la casa”. I amb això donava per suposat que el seu gest d’ultratge al jugador i a la bandera asturiana no s’havia d’entendre com a cap imposició de caràcter polític i autoritari. És aquesta forma que té el nacionalisme espanyol, ja utilitzada pel general Franco, de considerar com a normal la imposició i la negació de les llibertats dels altres; en tot cas, per ells, polititzar l’esport i voler buscar confrontació seria que algú protestés per un fet com aquest o el sol fet d’exhibir una bandera. Com les lleis repressores franquistes, que segons el general eren apolítiques, també les normes de la Federació s’han d’acceptar com si fossin neutres, i l’únic que va trencar la concòrdia va ser el jugador asturià. Ja s’ha de ser mesquí per a reglamentar el que uns jugadors poden o no poden exhibir un cop acabat el partit, i concretar-ho a més en el moment just del lliurament del trofeu, se suposa que perquè és el moment que pot sortir a la foto.
Una vegada més, els nacionalistes espanyols queden retratats en el seu engany permanent sobre el concepte d’identitat nacional, i en aquest cas d’identitat nacional espanyola. Sovint, aquí, sentim a dir a botiflers d’aquesta mena que no hem d’entendre la identitat catalana com a excloent de l’espanyola, ja que són compatibles les dues identitats. Però és evident que menteixen grollerament quan neguen a algú el dret a manifestar la seva espanyolitat a través de la bandera d’Astúries. S’ha de ser un perfecte imbècil o un solemne pocavergonya per a dir que “ser català és la seva manera de ser espanyol”. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya només n’hi ha Una, no molt Gran i menys encara Lliure.
Curiós el cas, perquè probablement el jove jugador de l’Sporting no tenia cap intencionalitat política amb el seu gest, més enllà de manifestar la seva alegria per haver aconseguit la victòria, i de fer-ho exhibint amb orgull la seva ensenya local. Però curiós sobretot pel raonament que hi donava el seleccionador espanyol: no és que hi hagi cap problema, “és que són normes de la casa”. I amb això donava per suposat que el seu gest d’ultratge al jugador i a la bandera asturiana no s’havia d’entendre com a cap imposició de caràcter polític i autoritari. És aquesta forma que té el nacionalisme espanyol, ja utilitzada pel general Franco, de considerar com a normal la imposició i la negació de les llibertats dels altres; en tot cas, per ells, polititzar l’esport i voler buscar confrontació seria que algú protestés per un fet com aquest o el sol fet d’exhibir una bandera. Com les lleis repressores franquistes, que segons el general eren apolítiques, també les normes de la Federació s’han d’acceptar com si fossin neutres, i l’únic que va trencar la concòrdia va ser el jugador asturià. Ja s’ha de ser mesquí per a reglamentar el que uns jugadors poden o no poden exhibir un cop acabat el partit, i concretar-ho a més en el moment just del lliurament del trofeu, se suposa que perquè és el moment que pot sortir a la foto.
Una vegada més, els nacionalistes espanyols queden retratats en el seu engany permanent sobre el concepte d’identitat nacional, i en aquest cas d’identitat nacional espanyola. Sovint, aquí, sentim a dir a botiflers d’aquesta mena que no hem d’entendre la identitat catalana com a excloent de l’espanyola, ja que són compatibles les dues identitats. Però és evident que menteixen grollerament quan neguen a algú el dret a manifestar la seva espanyolitat a través de la bandera d’Astúries. S’ha de ser un perfecte imbècil o un solemne pocavergonya per a dir que “ser català és la seva manera de ser espanyol”. Per als nacionalistes espanyols, d’Espanya només n’hi ha Una, no molt Gran i menys encara Lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada