Costa de creure, senyor Ramoneda

Ho deia l’altre dia el senyor Antoni Serra i Ramoneda, expresident de Caixa de Catalunya, al Centre d’Estudis Jordi Pujol, tot parlant del futur de les caixes d’estalvi: “em costa molt de veure el futur de les caixes perquè només en quedarà una al final d’aquest procés”; i tot seguit recordava que “el 2006 teníem 45 caixes d'estalvi a l'Estat amb una solvència fora de dubtes i tres anys després s'han d'engegar fusions perquè sembla que són massa”. I concloïa: “Jo, això, no ho acabo de veure perquè a Alemanya hi ha 431 caixes”.

Si al senyor Serra Ramoneda que ha ocupat un càrrec de primera fila en el món de les Caixes d’Estalvi li costa de veure tot plegat, no és d’estranyar que als qui ens ho mirem de lluny ens costi de veure i de creure. És molt optimista quan diu que encara ens en quedarà una de Caixa; teòricament, la més vigorosa i amb més potencial. De la mateixa manera que l’objectiu del Govern espanyol era la liquidació del sistema de caixes, al marge de la seva solvència i prescindint del cost que això pugui tenir per a les arques públiques, el procés no es donarà per conclòs fins que no s’hagin carregat també La Caixa; ja sigui fent-la naufragar, ja sigui emportant-se-la cap a Madrid. L’operació trampa de Bankia ja és en marxa, i només caldrà, com es va fer amb els directius de les altres caixes, convèncer els directius de La Caixa que el millor que poden fer és posar-se a les seves mans; per la nòmina astronòmica dels directius no quedarà. I és que el senyor Serra Ramoneda sembla que faci veure que no entén el que ha passat amb les caixes que, segons ell, tenien una solvència fora de dubtes, i que ara el Banc d’Espanya ha ridiculitzant comprant-les per un euro. Com també fa veure que no entén que s’argumentés que hi havia un excés de caixes quan a Alemanya n’hi ha 431.

Doncs, miri, senyor Serra i Ramoneda. Jo sí que ho entenc. El que passa és que jo no acabo de veure ni de creure que els directius d’aquestes caixes, de les liquidades i de la que queda pendent de liquidar, no fossin conscients de cap on anaven els trets. Com no acabo de veure ni de creure que els nostres Governs, el tripartit i el convergent, no siguin conscients de la situació que es miren amb total impotència i una irresponsable passivitat.