Encara ressonaven les brames dels dirigents populars al Congrés de Sevilla que a València ja els han esclatat dos casos més de corrupció. Aquests casos surten a la llum pública quan intervenen les instàncies judicials, que no vol dir que no fossin amb anterioritat de domini públic i, per suposat, que fossin sobradament coneguts per l’entorn més immediat. I normalment es tracta de casos de corrupció certament matussera, ja sigui per estupidesa dels seus autors o per la prepotència de pensar que, si tants altres ho fan impunement, per què no ho han de poder fer ells.
El Carlos Fabra de Castelló, imputat per diversos delictes se n’ha sortit fins ara a base de condicionar els jutges i forçar el seu relleu per tal d’anar allargant el procediment fins que pugui dir que el delicte ja ha prescrit. És un recurs particular d’un personatge que se sent tot poderós al seu feu, però també un recurs que no resulta vàlid per al conjunt de la corrupció generalitzada al si del Partit Popular; per això, la direcció del PP ha desfermat les seves ires contra el jutge Garzón per haver tingut el desvergonyiment de furgar en els seus baixos fons, fins aconseguir apartar-lo de la carrera judicial. D’ençà que aquell ex president valencià confessava que ell s’havia ficat en política per enriquir-se, sembla que tothom amb carnet del partit es veu amb cor de posar mà a la caixa. Fa temps circulava per la xarxa una inacabable llista de dirigents i càrrecs dels Partit Popular amb processos judicials pendents o sentenciats per casos de corrupció. En la llista de més de dos-cents individus, no s’hi comptaven aquells casos intuïts o denunciats políticament, però que encara no havien arribat a tenir una inculpació formal en l’administració de la Justícia. No sé si algú ha continuat aquella llista, però avui fàcilment podria doblar-se. I amb això no volem pas dir que la corrupció sigui patrimoni exclusiu del Partit Popular, perquè el PSOE no ha pas quedat enrere, i altres partits tampoc n’estan exempts.
Resulten de molt poca credibilitat, doncs, les crides dels dirigents polítics a favor de l’honestedat política, quan al sí del seu partit apareixen constantment casos de corrupció que, com els de la família reial, eren coneguts i encoberts com a mínim per l’entorn més immediat. A totes les cases pot aparèixer algun element delictiu, però quan se’n descobreixen per totes bandes aleshores ja no parlem de casos aïllats, sinó de família de delinqüents. I el qui no ho sigui, que se’n desmarqui. Per molt menys dels casos que es troben en el Partit Popular la justícia ha desarticulat bandes, grups i organitzacions per considerar que tenien l’objectiu bàsic de delinquir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada