Cada vegada estic més convençut que ni el Govern espanyol ni el català, amb les seves polítiques d’austeritat, no tenen com a prioritat l’estalvi de diners sinó un canvi en l’estructura i les relacions socials. Els ciutadans patim cada dia la novetat d’una nova retallada que suposa una reducció de drets, una limitació de serveis, i en definitiva un pas enrere en la nostra qualitat de vida; però no pas com una afectació personal o circumstancial, sinó com un retorn a les estructures del capitalisme salvatge de principis del segle XX o, si ho voleu, com un acostament al món subdesenvolupat.
Aquest primer trimestre del 2012, ja amb govern popular a Madrid i al cap d’un any de govern convergent a Catalunya, i després d’haver aplicat les dràstiques retallades que tots hem patit, el dèficit pressupostari de l’Estat s’ha incrementat notablement en relació al mateix període de l’any passat, exactament un 73’2%. Està clar que el mateix Govern espanyol ho justifica per l’avançament de transferències tant a les comunitats autònomes com a la Seguretat Social. Però és que hores d’ara ja ningú creu que el Govern espanyol, malgrat les retallades aprovades, aconsegueixi reduir el dèficit al nivell imposat per Europa. En part, perquè els números estan falsejats per tal de crear unes expectatives que, quan no es compleixin, permetran carregar les tintes cap allà on políticament convingui; és a dir contra Catalunya. En part, perquè posats a retallar no es toquen els temes claus d’aquest Estat malversador de fons públics, sinó els que afecten directament la butxaca i el benestar dels ciutadans. I en part, perquè aquestes mateixes polítiques econòmiques dels Governs espanyol i català el que comporten, i ells en són ben conscients, és un descens dels ingressos degut a l’agreujament de la crisi, que neutralitza el possible estalvi aconseguit amb les retallades.
Com deia, i totes les dades apunten cap aquí, cada vegada estic més convençut que, en realitat, les retallades no pretenen reduir el dèficit. El que de veritat els importa és eliminar de soca rel totes les conquestes socials aconseguides en els darrers decennis, crear un nou marc legal que sigui descaradament favorable als interessos dels poderosos, on sota l’eufemisme dels “mercats” els sistemes democràtics esdevinguin titelles a les seves mans, i deixar establertes una noves bases de relacions socials molt més properes al món subdesenvolupat que al primer món de progrés i benestar que merescudament havíem assolit. Hores d’ara ja podem considerar-nos de ple dret com un país en vies de subdesenvolupament, i no es començarà a treballar per a sortir de la crisi fins que no hagin aconseguit la completa destrucció d’aquell país de benestar que havíem construït amb molt d’esforç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada