Des del primer moment, el Partit Popular de Catalunya va amenaçar els catalans que volia ser decisiu en la política del país. En aquest sentit no ha pas enganyat a ningú. I s’ha de reconèixer que ha complert amb la seva paraula, comptant, això sí, amb la complicitat de CiU. Confonent el que haurien de ser funcions de partit amb les funcions pròpiament institucionals, la senyora Alicia Sánchez Camacho ja va advertir que s’erigiria com a pont entre la política catalana i el Govern espanyol.
Mariano Rajoy probablement hauria tingut un mínim d’escrúpols a l’hora d’incomplir les seves promeses electorals o de fer exactament a l’inrevés del que havia fet quan era a l’oposició. Però, un individu com el Fernández Díaz va tirar pel dret dient que allò que ells reclamaven al Govern socialista, ells tampoc ho complirien “ni en broma”. Les promeses i els compromisos són només per als imbècils que se’ls creuen. Probablement, tampoc el Ministre Montoro hauria gosat negligir una llei orgànica com és l’Estatut i no incloure en els pressupostos de l’Estat la partida obligada per llei corresponent a inversions a Catalunya; però l’Alícia Sánchez Camacho, li devia dir que no patís, que amb els catalans tot s’hi val, i més comptant amb la inexistència d’un Govern mínimament autònom. Gràcies al PPC, l’Estat s’estalviarà de pagar els deutes contrets amb Catalunya, i s’estalviarà d’incloure en els pressupostos les inversions que marca l’Estatut. Gràcies al PPC i a la Camacho, continuarem tenint un servei de rodalies deplorable, ni el metro ni el tren no arribaran a la T1 de l’aeroport del Prat, podrem allargar la concessió de les autopistes de peatge de Catalunya per a garantir la gratuïtat de les de Madrid, podrem evitar tenir una sanitat capdavantera posant-la al nivell de la mediocritat general de l’Estat, i en general el país mantindrà la seva davallada en tots els camps, i la sortida de la crisi cada vegada quedarà més lluny.
Però l’eficàcia de la Camacho, que ara ja ens amenaça amb pactar pel seu compte una nou model fiscal per acabar d’escanyar l’economia catalana, no hauria estat possible sense la complicitat i el vassallatge que li ret el Govern de CiU. Rajoy pot amenaçar de continuar retallant l’autogovern i el finançament de Catalunya perquè compta que, faci el que faci, no deixarà de tenir el suport de CiU per a aprovar els pressupostos de la Generalitat (per als pressupostos de l’Estat no els necessita per a res). El Govern farà quatre declaracions de cara a la galeria, simulant enuig i disconformitat, però tot seguit s’ajupirà en acte de submissió al Govern espanyol i a la seva delegació a Catalunya, capitanejada per l’Alícia que no és precisament la del País de les Meravelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada