La presentació dels pressupostos generals de l’Estat no ha estat cap sorpresa per a Catalunya. Absolutament tothom sabia que en aquests pressupostos ni tan sols s’inclourien els deutes que l’Estat té amb Catalunya; en els dels Governs socialistes, a vegades s’incloïen aquestes partides, però després no eren liquidades, tal com feia també amb les inversions que les pressupostava però després no les executava. És la diferència entre populars i socialistes espanyols.
El Partit Popular, tot un exemple de corrupció i de deshonestat, havia reclamat al Govern de Zapatero que pagués el deute derivat de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Però tan bon punt van haver guanyat les eleccions, els mateixos que hi havien votat a favor, com el ministre Fernández Díaz, ja van dir que “ni en broma”. Un indicador de la seva baixesa i indignitat. Per tant, estava cantat que una vegada més es passarien pel forro l’Estatut i els compromisos. S’ha de creure que quan Duran i Lleida afirmava estar convençut que el Partit Popular pagaria aquest deute (no pas tot el deute, naturalment) ho deia en broma o en un estat que no li permetria posar-se al volant. Difícilment, cap persona que estigui en els seus cabals podia arribar a pensar que en els pressupostos de l’Estat s’inclogués cap partida per a satisfer, ni que fos en part, els 11.000 milions que l’Estat deu a Catalunya, i que evidentment no està disposat a pagar.
En qualsevol comptabilitat, els deutes pendents de cobrar s’inclouen en el capítol d’actius, mentre que els que s’han de pagar formen part del passiu. Els comptes, doncs, serien molt diferents tant per a Catalunya com per a Espanya. El que passa és que el deute de l’Estat envers Catalunya, des d’aquí hauríem de considerar-lo com un valor escombraria. S’ha de ser força imbècil per continuar confiant, pactant o col•laborant, amb qui ens estafa de forma permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada