En ben pocs dies de diferència s’ha repetit l’escena. Els dirigents espanyolistes a Catalunya, tant del PP com del PSOE, intenten presentar una cara més amable que la dels seus superiors jeràrquics a Madrid. I miren de vendre no només una mena de catalanisme que no es vol desvincular d’Espanya, però que també prsegueix els mateixos objectius de millorar-ne el finançament, d’afavorir un tracte just per a Catalunya i en algun cas fins i tot d’rofundir en l’autogovern. Però tot seguit es troben que els seus propis dirigents espanyols els desmenteixen.
És el cas de l’Alícia Sánchez Camacho que pretenia convèncer l’electorat que el Partit Popular a Catalunya també té la voluntat de millorar el finançament de Catalunya, encara que ells optin per la via del diàleg i la negociació en el marc de l’Estat de les autonomies. I es troba amb què les tesis oficials del seu partit van en la direcció contrària: recentralitzar l’administració estatal i continuar amb la seva croada en contra de Catalunya, de la seva economia, dels seus empresaris, i en contra del català. I és el cas del Pere Navarro que després d’anar predicant que ells representaven la via sensata del federalisme equidistant entre l’hostilitat oberta del PP i l’aventura sobiranista, i que ells proposaven una consulta sempre que fos dins del marc de la legislació espanyola, són els seus dirigents, amb Rubalcaba al capdavant, els qui li desmunten l’argument, ja que li adverteixen que ells seran sempre obertament contraris al federalisme i, per suposat,al dret a decidir. I ja no parlo de les idioteses esquizofrèniques d’un José Bono que vol emular el Vidal Quadras, sinó de la direcció federal del PSOE que li recorda qui mana al carrer Nicaragua i qui decidirà, com sempre, el sentit del vot dels diputats del PSC.
Algú podria pensar que tant l’Alícia com el Pere són uns incompresos, maltractats fins i tot pels dirigents del seu partit que no els posen pas gens fàcils les coses ni tan sols davant d’una contesa electoral. Però no crec que el tema sigui aquest. Els ja saben que el seu és un trist paper de trair Catalunya i la seva gent a canvi de tenir un lloc, sempre de segona fila, al partit espanyol, i qui sap si algun ministeri o una direcció general quan es doni el cas. Els costaria molt de defensar aquí el que diuen i fan els seus dirigents a Madrid, i per això s’inventen uns falsos arguments com si ells no participessin de l’hostilitat envers el país. No cal que els desemmascarem nosaltres, aquests botiflers; d’això ja se n’encarreguen els seus dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada