Costa d’entendre l’entossudiment dels dirigents polítics de la Unió europea per reiterar les polítiques que estan donant uns pèssims resultats, alhora que s’obvia i no es vol saber res d’aquelles altres que sí que es demostren eficaces. Les receptes que imposa la Unió europea, teòricament per resoldre la greu crisi econòmica, no fan més que empitjorar la situació i portar a un carreró sense sortida els països que les segueixen.
A l’altre costat, hi ha per exemple el cas d’Islàndia. Islàndia va ser un dels primers països en patir els estralls de la crisi financera: les tres principals entitats financeres van fer fallida i l’economia es va desplomar amb una recessió del 10% del PIB. Però, la sort dels islandesos va ser afrontar la crisi de forma diametralment oposada a la que proposa Brussel·les. En contra dels qui diuen que no es pot permetre deixar caure una gran entitat bancària (en el cas espanyol no hauria estat cap de les tres primeres) a Islàndia les van deixar caure de manera que els ciutadans no van pagar ni una corona pel desastre financer de les seves entitats. Qui va carregar-ne les conseqüències van ser els accionistes i creditors d’aquests bancs en fallida, majoritàriament alemanys, anglesos i holandesos. El Govern islandès va respondre amb rapidesa per afrontar la nova situació, i dos anys després d’iniciar-se la crisi ja tornaven a créixer i avui la seva taxa d’atur se situa al 5%, quan havia arribat al 12%. Un 12 %, que implicava més despesa social i menys ingressos per a les arques públiques, i que les autoritats islandeses encertadament consideraven que no es podien permetre. Aquí es comet l’estupidesa contrària, prenent mesures que creen més atur, de manera que les retallades no serveixen per gaire més que per a compensar l’increment de la despesa en prestacions i la disminució d’ingressos d’impostos i contribucions a la seguretat social.
És cert que la dimensió de la crisi islandesa no va suposar cap daltabaix per als interessos dels creditors europeus. Però precisament això és el que estem pagant ara nosaltres, com els grecs i els portuguesos, els interessos d’aquests creditors europeus que no estan disposats a patir pèrdues per la seva mala gestió, ja que al capdavall ells sabien que estaven finançant una bombolla immobiliària i una despesa pública excessiva. També és cert que Islàndia va poder revertir la situació econòmica amb una política monetària pròpia, que no poden fer els Estats de la zona euro. Bé, de fet l’únic que dins de l’euro té política monetària és alemanya que controla i dirigeix la política de l’euro en base als seus interessos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada