La relació entre la política i la ciutadania no és pas fàcil. Els polítics, encegats en la seva obsessió pel poder, sovint no s’adonen de l’interès i de les motivacions reals de la gent, i confonen fàcilment l’interès personal o el del seu partit amb el del país i la seva gent. I, donat que el polític té la pretensió de viure de la ciutadania, fins i tot en el cas que ben intencionadament pensés que ho fa per al bé comú, sovint ha d’enganyar-la o amagar-li la veritat, no fos cas que, com deia Mariano Rajoy, la realitat li impedís portar a terme la seva política.
Així, el llenguatge dels polítics acostuma a ser obscur, farcit d’ambigüitats i de contradiccions, quan no són directament mentides i falsedats. Si fóssim ingenus i ens refiéssim de les seves paraules podríem arribar a creure les coses més insospitades, a no ser que després d’escoltar-los observem la realitat o comparem amb el que ens poden dir els mitjans de comunicació, experts analistes o altres polítics. Però la ingenuïtat sembla provenir dels mateixos polítics quan donen una visió esbiaixada de les coses, que haurien de saber que el ciutadà rebrà altres informacions que´no solament li seran molt més creïbles sinó que posaran en evidència el polític mentider. Un cas curiós va ser, l’altre dia, l’explicació que donava el President del Govern espanyol sobre el resultat de la cimera de la Unió europea: entre el que deia ell i el que després reflectien tots els mitjans i valoraven els experts hi havia una diferència abismal, com si no parlessin de la mateixa trobada de presidents i caps de govern. Com és possible que Rajoy no s’adonés que estava explicant sopars de duro, que la gent després contrastaria amb el que deien veus més solvents. Una cosa és posar més èmfasi en allò que et pot afavorir i passar de puntetes sobre els aspectes més punyents o negatius, i l’altra és inventar-se tota una història farcida de mentides que pretenien amagar el que en realitat havia passat durant la cimera.
Quan algú, per una circumstància concreta, li sembla que ha de mentir ho fa a consciència perquè se sap en fals i ha d’estar molt a l’aguait per veure si la seva mentida ha passat desapercebuda pels seus interlocutors. El mentider compulsiu o patològic, no. Perd tota noció de la realitat i arriba un moment que només ell s’acaba creient les pròpies mentides. Un estudi del British Journal of Psychiatry posava en evidència que els mentiders compulsius tenen un 22% més de matèria blanca en el cervell en comparació amb les persones normals; i per tant menys matèria gris. El cas de Rajoy i d’altres polítics seria de manual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada