No he estat mai massa partidari de menystenir l’adversari, per més que, en el nostre cas, sembla que ho facin expressament. Aquests dies, sentim i llegim a molts llocs que totes les ximpleries, les amenaces i els estirabots dels dirigents espanyols el que fan és acabar de convèncer-nos de la urgent necessitat de la independència. Ja s’havia fet en l’època d’Aznar, a qui s’havia atribuït un primer creixement de l’independentisme; i ara ho repetim quan, per citar uns exemples, un ministre diu que la seva intenció és espanyolitzar els alumnes catalans o un altre posa en el mateix sac el comunisme, el nazisme i el nacionalisme.
Una primera reacció és la de pensar que estan ben grillats, que a aquesta gent els en falta un bull. I no negaré que jo també ho hagi pensat i fins i tot escrit alguna vegada: com pot ser que siguin tan dropos com per dir ximpleries d’aquesta mena que no fan sinó fer-nos guanyar adeptes per a la independència? Però, pensant-ho més serenament, em costa de creure que tot plegat sigui un acte d’estultícia. Segurament aquests dirigents seran moltes coses, algunes impublicables, però em nego a creure que sigui tan senzill com una manca d’intel·ligència.
Sí que és cert que la seva manera d’actuar i de reaccionar davant de la proposta secessionista de Catalunya és ben curiosa i segurament molt diferent de la que tindríem nosaltres en una situació semblant. El Partit Popular, i en menor mesura el PSOE, reacciona aïradament però amb una total convicció que el procés no se’ls pot escapar de les mans. Res a veure amb la reacció dels anglesos davant del procés escocès o dels canadencs davant del Quebec. Allà es tracta d’explicar-los la bondat de l’unionisme, garantir-los el respecte per la diversitat i identitat pròpia i en tot cas fer-los manifestacions d’estima i comprensió. Com deien els canadencs en un dels anteriors referèndums: els volem perquè els estimem. Aquí ens volem perquè ens odien i juren endurir encara més les seves agressions contra els catalans.
Per atraure nosaltres els valencians o els illencs no se’ns acudiria mai utilitzar l’estratègia que ara fan servir els espanyols amb nosaltres. A ningú se li ha acudit dir, per exemple, que podríem fer un referèndum on votaríem catalans i valencians junts per decidir si el País Valencià s’afegeix al procés d’emancipació de Catalunya. I molt menys carregaríem contra els valencians, sota cap concepte; ben al contrari, miraríem de mimar-los tant com poguéssim, prometent-los que respectaríem plenament les seves particularitats i que no ens faria res, si calgués, d’establir una quota de solidaritat. Qualsevol cosa per atraure la seva simpatia per tal que ells veiessin amb bons ulls sumar-se al projecte català.
Però, no. L’estratègia dels espanyols és radicalment diferent. A les queixes pel mal tracte rebut, responen amb noves amenaces i noves agressions; ens acusen alhora d’estar sempre pidolant a Espanya i de ser insolidaris o de portar-los a la ruïna si ens en anem; en cap moment es plantegen que alguna cosa poden no haver fet del tot bé com perquè cada vegada se sumi més gent al projecte independentista; responen amb virulència i males maneres al plantejament seriós i democràtic que els fem des d’aquí, igual com també van respondre malament que se’ls plantejava un encaix dins d’Espanya...
Aparentment, amb cada nova declaració ministerial o exabrupte dels dirigents espanyols, tot apunta a què són ells els qui reforcen encara més les nostres opcions per assolir l’Estat propi. Però em nego a creure que tot es redueixi a una qüestió d’estultícia. Han d’anar molt segurs de poder sufocar l’incendi, que es permetin d’abocar gasolina a les flames; han d’anar molt segurs de dominar la fera que es permetin d’incitar-la i provocar-la; han d’anar molt segurs de poder aturar el procés, que no els importi irritar-nos encara més i afegir nous adeptes a la causa secessionista. I, amb aquesta seguretat amb què actuen, no podem menystenir-los pensant que són una colla d’estúpids.
Potser la seva actitud és com la dels jugadors de pòquer que farolegen amb una simple parella (que no té per què ser de civils) o potser tenen un as a la màniga, possibilitat que no hauríem de descartar. Sí resulta, com espero, que al final el procés arribi a bon port, prometo admetre el meu error i rectificar pel que fa a l’estultícia dels dirigents espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada