Les inútils reformes educatives

Cadascú pot fer-hi la demagògia que vulgui, però dubto que n’hi hagi gaires que sàpiguen realment com afrontar el tema del fracàs escolar, de l’escàs nivell educatiu que s’assoleix aquí en comparació amb altres països europeus. És evident que el qui no en té ni la més remota idea, o en tot cas no s’ho ha ni plantejat és el Ministre Wert. Per ell, l’educació és un tema sense valor ni sentit, més enllà de la seva idea patològica d’espanyolitzar els nens, tant si són espanyols com si no. Per tant, la seva reforma no té res a veure amb l’educació sinó amb la recuperació de la franquista “Formación del Espíritu Nacional”.

Deixant de banda, doncs, les atzagaiades del ministre, el cert és que el país té un seriós problema amb l’ensenyament. Des d’una perspectiva d’esquerres s’acostuma a dir que l’administració hi hauria d’abocar molts més recursos si de veritat ens creiem allò que “invertir en educació és invertir en futur”. Però no és menys cert que a Finlàndia, un país que sovint es posa com a model en aquest àmbit, la remuneració dels mestres no és pas superior a la d’aquí; sí que ho és el seu prestigi i la seva consideració social. Devem ser dels països que més reformes educatives ha estat capaç d’endegar, i esperem que per al bé de l’ensenyament no s’arribi a posar en marxa aquesta darrera del Wert. Això sol, el fet de reformar constantment el sistema, no és només un símptoma del desconcert i la manca de criteris clars sobre la forma d’afrontar el problema, sinó que probablement també n’és una de les causes. Una de les principals dificultats amb què es topen els mestres és la incentivació dels alumnes en les tasques escolars; una desmotivació general que està directament relacionada amb l’interès i la valoració que de l’escola en fan els pares i la societat en el seu conjunt. I podem pensar, evidentment, en la percepció que tenen de l’escola determinats sectors de la societat amb problemes socioeconòmics i culturals de tot tipus, ja que geogràficament el fracàs escolar s’aguditza en uns barris i en uns sectors socials concrets. Però recordo, per exemple, un dels màxims representants de les associacions de pares de Catalunya, que es queixava de l’excessiva durada de les vacances d’estiu perquè, deia, això feia que els alumnes perdessin l’hàbit de la lectura; com si no fos també una responsabilitat de les famílies.

Ara mateix, la Generalitat vol reduir el nombre de places a les Escoles universitàries de mestres per tal de poder exigir una millor nota de tall als seus aspirants. No sé si aquesta mesura pot contribuir a millorar, a la llarga, tot el sistema educatiu, però el cert és que les reformes o millores no s’han de basar en aspectes tècnics, burocràtics o de currículum, sinó en aspectes de consideració general del fet educatiu per part de la societat. Només un exemple, que una jugadora de bàsquet, com li va passar a la Sílvia Diao, a Girona, estigués a punt de perdre una beca per haver suspès l’assignatura d'Educació física, vol dir que hem perdut els papers; administrativament i burocràticament, potser tenia raó qui volia suspendre-la, però no deixa de ser una mostra de no saber ni per a què serveix l’educació.