Jo no sé si algú és capaç de mesurar el grau d’efervescència o de decaïment de l’estat d’ànim dels catalans en relació al procés sobiranista. Alguns per intuïció, altres més interessats en fer-ho veure, i en general copsant l’opinió de la gent que tenim més propera pot semblar que certament s’està produint un cansament de l’actual situació, que es podria comparar amb l’inacabable procés de redacció i debat sobre aquell intent fallit de nou Estatut d’autonomia. Una altra cosa és que hi hagi les condicions objectives perquè això sigui així.
Mai com fins ara no havíem tingut un full de ruta tan clar i tan precís. I si fa relativament poc érem molts els qui no confiàvem que CiU fes el pas endavant, entre altres coses perquè els mateixos dirigents de la coalició ho negaven, ara s’ha de reconèixer que l’equip d’Artur Mas, malgrat les envestides que rep del Govern espanyol i del Duran, que no pas d’Unió com a partit, es manté ferm en el camí traçat. Ja sabíem que no ens ho posarien fàcil, i podíem fins i tot pensar que davant de les amenaces algú s’arronsés abans d’hora. Però, a excepció feta de l’inefable Duran, la reacció dels elements menys partidaris del sobiranisme, tant de CDC com d’UDC, ha estat més aviat la d’alinear-se cada vegada més amb la fita de l’Estat propi. I no hi ha hagut ni tan sols dilacions en el compliment del full de ruta traçat en el pacte amb ERC. De moment, s’estan complint tots els terminis fixats, i això ens hauria de fer mantenir viva l’esperança i l’optimisme de cara a l’èxit de tot el procés.
És cert que hi ha sectors teòricament independentistes que sembla que facin el joc al nacionalisme espanyol i que treballin per a fer-nos descarrilar. Sectors que des d’una radicalitat tan fictícia com estèril, voldrien prescindir de les grans forces polítiques de caràcter sobiranista amb la ingènua creença que ja n’hi hauria prou amb l’embranzida popular al carrer. La pressió al carrer és important, però també ho és, i a més imprescindible, la gestió del procés des de les institucions seguint tots els passos formals per a garantir-ne l’èxit futur. És aquest equilibri entre la mobilització popular i el paper institucional a través de la majoria parlamentària el que cal mantenir per ni descarrilar abans d’hora ni encallar-nos a mig camí.
Així, doncs, mentre en l’àmbit polític es mantingui inalterable i ferm el full de ruta, el que convé és mantenir viva la flama del carrer. Va ser aquella magna manifestació de l’11 de setembre el que va posar en marxa tot el procés, i cal organitzar permanentment accions de gran envergadura justament perquè no decaigui l’optimisme i la voluntat de tirar endavant. Les enceses d’estelades amb espelmes a moltes poblacions del país han fet el seu paper, i és una bona iniciativa el concert per la Llibertat al Camp Nou, el proper dia 29, i sobretot la cadena humana que es prepara per l’Onze de setembre d’enguany.
L’ANC està portant a terme una magnífica tasca en aquest sentit, i no hauríem de perdre ni un segon per discutir-li el lideratge. És per això que a vegades resulta preocupant que sorgeixin segons quines iniciatives aïllades, segurament que molt ben intencionades, però que ajuden ben poc a crear aquesta consciència unitària de país si no van estretament coordinades. Potser ens caldria, això sí, una major dosificació pel que fa a les consignes a seguir, i que aquestes siguin clares. Penso per exemple en la possibilitat de fer el pagament dels impostos com l’IVA o l’IRPF a través de l’Agència Tributària catalana, en el criteri a seguir pel que fa al tema de les banderes tant a les institucions, en els espais públics, com en els edificis particulars, en el tema de les mocions municipals o en la possible recollida de signatures per fer una demanda internacional sobre el dret a decidir. Són moltes les iniciatives que caldria emprendre i continuar per tal que no hi hagi un decaïment en l’estat d’ànim de la població; i aquestes iniciatives, encara que siguin organitzades per diferents institucions o col·lectius, haurien de presentar-se com un tot unitari. Si ens mantenim units, sense entrar ni en batalletes ni lluites internes, i amb un lideratge clar, tant en l’àmbit polític com en el de la mobilització social, la victòria no se’ns pot escapar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada