Les indignes esbravades del Rajoy

“A Europa, els estats petits no compten”. Tota una declaració de principis de Mariano Rajoy. Per ell, la Unió europea no és la unió d’estats diversos on cadascú aporta el que té, sinó una lluita pel poder on es pressuposa que és la força la que justifica aquest poder. Una concepció de la política que, en la seva lògica, aplica també a l’interior de l’Estat on es dóna per suposat que la força i el poder d’una llengua i una cultura majoritària no necessita altra justificació per a imposar-se sobre les altres llengües i cultures del mateix Estat.

Una bravata de marcat estil de mascle ibèric, que valora els drets i la raó per la força bruta d’una suposada virilitat ponderada per la mida. Ja podem imaginar-nos el milhomes del Rajoy presentant-se en una reunió del Consell europeu i etzibant a belgues, danesos, austríacs, luxemburguesos, eslovens o holandesos, que tots ells estats petits no compten per a res dins de la Unió. Probablement, Rajoy no tindria el valor de manifestar-los tan obertament el menyspreu que sent per als “petits”, als quals negaria el dret a ser per la seva insignificant mesura. I està clar que se li podria tirar en cara que si fan una comparació dels respectius nivells de vida, de l’estat del benestar per a la majoria de la població, dels índex d’ocupació i de cultura, no és pas que l’Estat espanyol, amb tota la seva “grandesa”, en sortís especialment ben parat. Però, segurament, aquests estats petits preferirien vanagloriar-se més del seu nivell de dignitat, que en aquest cas sí que no admet comparació. I els grans estats europeus, França, Alemanya o el Regne Unit, es mirarien el representant de l’Estat que més reiteradament incompleix les normatives europees, com aquell baró que gallardeja de rang nobiliari enmig de ducs i marquesos, i li recordarien que no és pas per atzar que el tenen qualificat com un dels integrants del PIGS.

Potser sí que aquest mateix criteri és el que impulsa la tot poderosa alemanya a imposar el seu criteri econòmic sobre la resta del continent. Però, aleshores, l’Espanya fatxenda del Rajoy no té cap dret a queixar-se, perquè Alemanya no faria sinó aplicar aquest mateix principi de superioritat del qual tant s’enorgulleix. En canvi, Luxemburg podria ventar-li que no fa pas tant li va prendre a Espanya un lloc de privilegi en la direcció del Banc Central Europeu, i fins i tot el minúscul estat de Gibraltar podria recordar-li que ha estat admesa dins de la UEFA, malgrat l’intent de boicot de l’Espanya prepotent. I és que Espanya és un país líder no només en els índexs d’atur sinó també en la indignitat dels seus dirigents.