No un, sinó tres pressupostos

L’oposició al Govern de la Generalitat ha estat unànime a l’hora de valorar com un frau la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. En alguns moments, servint-se de la més pura demagògia han arribat a dir ximpleries presentant aquesta situació com la d’un país sense pressupost; de pressupost, nou o prorrogat, n’hi ha sempre. Els més cínics, els populars, els responsables de què Catalunya no tingui el finançament que li correspon, que no rebi de l’Estat els diners que li deu, i en definitiva que els diners dels catalans es quedin a Madrid, han arribat a dir que la Generalitat no presenta els pressupostos del 2013 per pura incapacitat. Altres, sabent que això és impossible sense declarar prèviament la independència, proposaven simplement fer un pressupost al marge dels límits que imposa l’Estat, com si no sabessin que avui per avui és l’Estat el qui té els nostres diners i el qui té l’aixeta per negar-nos-els.

La veritat és que no tinc massa clar si la pròrroga dels pressupostos era l’opció correcta o no. Sempre he pensat, i he escrit en alguna altra ocasió, que la Generalitat hauria de fer més d’un pressupost. Hauria de fer un pressupost detallat i real del que certament es podria fer si els impostos dels catalans es quedessin a Catalunya, és a dir si tinguéssim una hisenda i un Estat propi; no serien els pressupostos a aplicar, de moment, però sí que la gent hauria de veure com podrien anar les coses si no depenguéssim i no fóssim espoliats per l’Estat espanyol. Es podria fer un segon pressupost a partir del vigent sistema de finançament de Catalunya, però incloent-hi les partides d’inversió que preveu l’Estatut i els deutes pendents de l’Estat envers Catalunya; aleshores hauria de ser l’Estat el qui qualifiqués el seu propi deute com a deute escombraria, incobrable, i com a mínim també quedaria clar que tampoc caldrien tantes retallades, malgrat la crisi, si l’Estat complís amb la legislació vigent i amb els seus compromisos. I ja seria menys transcendent que la Generalitat acabés fent un tercer pressupost en base al que ens deixa l’Estat, i que tots sabem que és el que s’haurà d’aplicar mentre no fem el pas definitiu cap a la independència; i que sigui un nou pressupost fet en aquestes pèssimes condicions o que es prorroguin els de l’any passat, penso que té una importància relativa.

Em sembla, doncs, com a mínim exagerada la irritació que han aparentat els grups de l’oposició per la pròrroga dels pressupostos de la Generalitat. Alguns diuen que això és un frau a la democràcia perquè aquests pressupostos no es podran debatre al Parlament, cosa que no és del tot certa perquè aquests pressupostos sí que van ser debatuts el 2012 i sí que hi haurà una sessió parlamentària per a presentar i debatre políticament la pròrroga. En realitat, no és que cap grup de l’oposició tingui cap interès en què la Generalitat disposi d’uns nous pressupostos, sabent les limitacions que hauran de tenir, sinó que l’objectiu és simplement poder tenir el Govern a la tribuna del Parlament per a esbroncar-lo. Una aspiració ben legítima, però que en tot cas té ben poc a veure amb els escarafalls i el dramatisme amb què han presentat la pròrroga d'aquest pressupostos del 2013.