L’estratègia
del Partit Popular segueix el seu camí, inalterable. Alguns diuen que van
reaccionar tard davant del gir que va prendre la política catalana d’ençà de la
tardor passada. No s’arribaven a creure’s que aquell moviment independentista
que sempre havia estat minoritari o testimonial, es consolidés com una força
dominant i hegemònica a Catalunya. Potser pensaven que era una maniobra tàctica
per a forçar una negociació del pacte fiscal, que també podia acabar amb una
altra mena d’acord de finançament que no representés ni un mal pedaç. Quan se’n
van adonar ja no eren a temps de desactivar-ho.
Però també
aquí probablement vam errar el càlcul. Hom imaginava, i fins i tot temia, que
davant del nou caire de la reivindicació sobiranista el Govern de Madrid
maniobraria amb bones paraules i falses promeses per a calmar els ànims i
guanyar temps. Però han seguit tota una altra via: han forçat la maquinària per
deixar ben clar que la guerra és oberta i que no s’hi valen les mitges tintes.
El seu objectiu és aniquilar-nos com a país. I per aconseguir-ho s’han proposat
escanyar les finances de la
Generalitat i arruïnar la nostra economia, sabent fins i tot
que això també perjudica el conjunt de l’Estat. Fa temps que no legislen per a
l’Estat sinó contra Catalunya.
La situació,
doncs, esdevé difícil de sostenir, i ho veurem ara amb els pressupostos del
2013 i del 2014. Iniciativa per Catalunya, per exemple, proposa a la Generalitat que es
planti i que no compleixi amb l’objectiu de dèficit fixat per l’Estat. És una
possibilitat, certament, però seria inviable si no hi hagués paral·lelament una
acceleració del procés cap a l’Estat propi. Mentre estiguem dins de l’Estat
espanyol, un incompliment del sostre de dèficit imposat, i més si es planteja
com a desafiament al Govern espanyol, equivaldria a duríssimes sanciones i
retallades del diner que ens correspon, i que és nostre, però que de moment
administra l’Estat. La proposta d’Iniciativa equival, si no es pretén el
suïcidi, a una Declaració Unilateral d’Independència; i no sé si el mateix
partit que ho proposa hi estaria massa d’acord.
El cert és
que estem arribant al final del carreró. Com en les curses de Fòrmula 1, estem
arribant al final de la recta i caldrà veure qui es col·loca al capdavant;
Catalunya i Espanya mantenen l’accelerador posat, conscients que el primer que
afluixi haurà perdut la batalla. El pacte entre CiU i ERC preveia un procés
ordenat i rigorós, on s’esgotaven tots els terminis i tots els passos; no seria
bo, i potser és el que busca el PP, forçar una sortida de to precipitada i de
qualsevol manera que podria portar-nos al fracàs, però tampoc podrem aguantar
gaire més així.
I si ja
sabem que en el moment del trencament definitiu hi haurà incerteses i
dificultats de tota mena, tant se val passar-ho d’una vegada abans que
continuar amb el que sembla una agonia que ens pot deixar sense forces
suficients per a executar el pla establert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada