Injust per injust...

Quan ens diuen les xifres d’atur i de pobresa, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, se’ns posen els pèls de punta: un 26% de gent sense feina, 2 milions que ja tenen un atur de llarga durada, 225.000 famílies catalanes amb tots els seus membres a l’atur,  més de cent mil catalans sense subsidi d’atur ... I això no són xifres estadístiques, sinó persones i famílies senceres que pateixen injustament les conseqüències d’una crisi que no han creat ells.

Al costat d’aquestes xifres, ens en presenten unes altres per explicar-nos que el nombre de milionaris ha crescut notablement, que un centenar de famílies acaparen un percentatge altíssim de la riquesa del país, que el sector del luxe ha crescut extraordinàriament en aquests temps de crisi... I no són dades que dramàticament, però de forma casual, s’esdevinguin unes al costat de les altres, sinó que estan estretament lligades entre sí: les unes són conseqüència de les altres. És tremendament injust; probablement fins i tot ho admetrien els qui es beneficien d’aquesta injustícia, els qui amb la seva actuació ho han propiciat o els qui tenen a les seves mans la capacitat d’evitar-ho. O almenys això és el que diuen molts polítics. Però ens ho prenem com un mal fat inevitable, com si no hi hagués cap més solució que resignar-s’hi i esperar que l’increment de la riquesa d’aquests pocs tingui com a efecte col·lateral un cert alleugeriment de les penúries dels altres.

Algú, potser una mica ingenu, podria recordar aquelles paraules del poeta Espriu “"A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol" I qui diu un home sol, diu un centenar. Seria una bestiesa, diuen, i també injust pretendre una mena d’expropiació forçada d’aquestes fortunes, amb la meitat de les quals es resoldrien els problemes més greus del país, estalviaríem molt de sofriment i salvaríem unes quantes vides. Injust? No seria pas més injust que permetre l’actual situació d’injustícia. I injust per injust jo preferiria ser injust amb uns pocs, als quals encara els quedaria una gran fortuna per no passar penúries.