La fal•làcia del creixement sostenible

Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.

Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.

No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, però ho hauria pogut ser.

Unitat del nacionalisme espanyol, sense matisos

El Parlament europeu acaba d’aprovar un informe molt crític amb la política urbanística de l’Estat espanyol, amb pràctiques generalitzades d’urbanització massiva, especulació a gran escala i menyspreu pel medi ambient. L’informe, dirigit per la diputada danesa dels Verds Margret Auken, no fa res més que posar sobre el paper el que és una evidència: la destrucció del litoral mediterrani, bàsicament al País Valencià. Lògicament, l’informe ha rebut el suport dels grups mínimament progressistes, tampoc cal que siguin pròpiament d’esquerres, i l’oposició de la dreta més conservadora i, amb ella, el nacionalisme espanyol que representen el PP i el PSOE.

Les diferències ideològiques entre PP i PSOE són mínimes en els temes essencials, política econòmica, urbanística o en la concepció radicalment nacionalista de l’Estat. Tenen, això sí, uns matisos més aviat simbòlics, d’imatge, i poca cosa més. Tots dos defensen el mateix model de creixement suïcida que ha portat a la destrucció del litoral valencià, i que censura ara l’informe de l’eurocambra; tots dos tenen a les seves files una munió d’alcaldes i càrrecs electes implicats en trames urbanístiques, però que no són als tribunals per haver actuat en contra de les línies generals dels partits, sinó perquè ni tan sols van prendre les precaucions necessàries que justificar l’especulació desaforada; tots dos s’han posat d’acord al País Basc per tal de fer un front nacionalista espanyol, en minoria a la societat basca, i per imposar les seves tesis en contra de la voluntat majoritària.

Entre els abusos generalitzats que denuncia l’informe Auken i els casos que arriben als tribunals hi ha una barrera molt prima. Els casos de corrupció urbanística que es posen en mans de la Justícia són només aquells que la matusseria i l’exagerada imprudència dels seus executors han fet inevitable la intervenció d’una administració predisposada a fer la vista grossa. Els populars ho tenen molt fàcil, després de veure rebutjada l’altre dia la seva proposta de censurar la política lingüística catalana, de defensar que aquest Parlament europeu té un valor molt més simbòlic que real: les seves decisions no són d’obligat compliment, i amb la complicitat del PSOE podran continuar amb el seu model d’Estat i de creixement econòmic basat en l’especulació i la destrucció del territori.

Visc(de) Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma pel que fa a malversació de fons públics en publicitat institucional sense cap més objectiu que el de promocionar-ne el Partit. Aquesta és una temptació que tenen i han tingut totes les administracions: simular una campanya d’interès general quan en realitat l’únic que es pretén promocionar és l’equip de govern que la impulsa. Era una pràctica habitual en el Govern de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol i ho ha continuat essent en els successius Governs tripartits. Però el cas de l’Ajuntament de Barcelona ja passa de taca d’oli. En aquesta ocasió, fins i tot el CAC ha hagut d’intervenir-hi per suspendre l’emissió de la darrera campanya municipal.

Qualsevol que faci un repàs de les campanyes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona podrà constatar com s’han dilapidat els diners públics en costosíssimes campanyes publicitàries que de forma escandalosa no anunciaven res, o anunciaven un producte que ja es repartia gratuïtament a totes les llars barcelonines. Jo poso en dubte l’eficàcia de determinades campanyes que tenen l’objectiu de donar un cert missatge cívic. Però quan es té el desvergonyiment de prescindir fins i tot d’una mínima excusa per a emetre la publicitat, aleshores entenc que hem sobrepassat el límit del que ja es pot considerar com a malversació de fons públics o apropiació indeguda. Recordem campanyes com “Tu mous Barcelona”, “Posa’t Guapa” o “Barcelona Batega”, similars a les de la Generalitat amb el seu “Som-hi”, “La Generalitat amb les famílies”, o aquesta darrera sobre la valoració dels mestres, que no té altre objectiu que salvar la imatge d’un Conseller que no se’n surt.

Recordo que anys enrere, en època convergent, personalment vaig enviar un escrit de protesta per aquestes pràctiques fraudulentes i de malversació de recursos, al Síndic de Greuges. La resposta que em van enviar aleshores era que les administracions “administren” com volen els seus pressupostos. I es van quedar tan amples. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona es permeten, a més, de transgredir els límits pressupostaris que ells mateixos s’han imposat, i tampoc passa res. Ja era hora que algú intervingués per frenar aquest escàndol de la falsa publicitat institucional. Però no n’hi ha prou amb què el CAC prohibeixi l’emissió de la darrera campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Entenc que el Síndic de Greuges hauria d’haver intervingut de fa temps, i la Fiscalia també. Perquè no es tracta només d’una pràctica políticament incorrecta, ni d’una immoralitat pel fet de malbaratar els recursos en època de crisi, sinó senzillament d’un delicte de malversació.

La impostura del Partit Popular

Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana.

Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.

El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.

No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.

Xifres irreals i irresponsables

Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen.

El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.

Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.

Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.

Des de Palau es perd el món de vista

Temps enrere, vaig fer-me ressò que la Federació catalana d’ONGs pel desenvolupament havia fer una valoració molt crítica amb la política de cooperació de la Generalitat. No entrava tant en el fons de la qüestió com en el fet que sorprenia que hi hagués una visió tan unànime sobre la gestió del Govern en aquesta àrea. I ja aleshores va ser el mateix David Minoves, director general de cooperació al desenvolupament i acció humanitària, qui em va respondre ale·legant la magnífica tasca que, segons ell i en contra del criteri general de les entitats que hi treballen, estava fent la Generalitat. Tothom pot tenir els seus arguments, però és evident que la tasca del dia a dia pot fer perdre la visió global i la perspectiva. Això mateix està passant ara amb el Departament de Medi Ambient.

Que prop de 170 entitats ecologistes catalanes es manifestin per protestar contra la política ambiental de la Generalitat deu ser indicatiu d’alguna cosa. De ben segur que el Conseller Francesc Baltasar es deu posar les mans al cap, incrèdul i perplex: amb tot el que estem arribant a fer, com poden acusar-nos d’inacció o d’inoperància precisament les entitats ecologistes? deu pensar. I està clar que damunt la taula del Conseller hi deu haver un munt de projectes i d’actuacions empreses raonablement ben orientades, de manera que si se li demana que faci balanç podrà presentar un bon reguitzell d’iniciatives, i fins i tot podrà dir aquella frase ja típica i tòpica de l’actual administració catalana: “S’ha fet molt més que no s’havia fet en 23 anys de governs convergents”.

Però alguna cosa no deu funcionar del tot quan en el manifest d’aquestes entitats, que representen amplíssimament els moviments ecologistes del país, s’hi parla de les polítiques erràtiques dels darrers vuit anys, sense fer cap distinció entre l’època dels governs convergents i la dels governs ecosocialistes. I un dels seus representants, Joan Vàzquez de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, reblava el clau afirmant que no és que critiquin la política ambiental de la Generalitat, sinó que no n’hi ha. Per Minoves, no és que la Generalitat no estigués portant una correcta política de Cooperació, sinó que les entitats i la gent del país que treballa en aquest sector estava mal informada; i el mateix deu dir ara el Conseller Baltasar. Tot, menys admetre el que salta a la vista: tenim un “govern d’esquerres” que està defraudant les expectatives que l’esquerra del país hi havia dipositat.

Demagògies en temps de crisi

Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.

Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.

El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.

Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.

Amb qui ens les estem jugant?

Ja s’ha convertit en un tòpic parlar dels incompliments del senyor Zapatero. Apel·lar a la seva paraula és sinònim d’un brindis al sol. Perquè, ja no es tracta només que les seves promeses i la seva paraula no tinguin cap mena de valor, sinó que fins i tot les lleis, els acords i els compromisos signats, a les seves mans, esdevenen paper mullat. No s’hi valen excuses, doncs. Tothom sap amb quina mena d’individu ens les tenim, i per tant ningú es pot sentir ni enganyat, ni estafat, ni decebut.

Ahir en va donar dues mostres més. La Ministra Carme Chacon anunciava la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo i, intentant donar-hi una explicació coherent, afirmava que en la decisió no hi tenia res a veure el fet que Espanya no reconegués la independència d’aquest país. Poques hores després, el President Zapatero la desmentia dient justament el contrari. Per la seva banda, Joan Saura, probablement amb la intenció de deixar de ser el blanc de totes les ires periodístiques, desvetllava les ridícules xifres que el Govern espanyol havia posat sobre la taula de negociació per al nou finançament. Els companys de coalició, encara que alguns enfadats per l’anticipació de Saura, no podien sinó reafirmar la veracitat de les dades. Però és igual, el Zapatero torna a sortir desmentint que ell hagi autoritzat ningú a donar cap xifra. Tant li fa que hi hagi proves o que tothom coincideixi en donar per certes la proposta del seu Govern, ell es pot desmentir i desautoritzar a sí mateix.

Tramposos, i amb les armes i els diners a la mà, tenim totes les de perdre. Oi més, quan els socialistes catalans ja han anunciat que per damunt de tot, i per més que no sigui mai corresposta, hi ha la seva fidelitat al President espanyol. Ja no és una qüestió de diferències polítiques ni de criteris ideològics, sinó de dignitat i d’indignitat personal. El debat, la negociació, i menys encara l’aliança amb tramposos, farsants i mentiders d’aquesta mena és quimèrica i suïcida.

Entre el cinisme i les obsessions malaltisses

Es considera que hi ha una patologia obsessiva quan un individu s’entesta en una sola qüestió al voltant de la qual organitza tota la seva motivació vital. Des d’aquest punt de vista, es pot dir sense cap mena de dubte que la jerarquia catòlica pateix una greu obsessió malaltissa en relació als temes derivats de la sexualitat. En un món ple d’injustícies, on la riquesa dels uns es construeix a base de la fam i la misèria dels altres, en plena crisi mundial que afecta especialment els països pobres i les classes socials menys afavorides, sembla bastant greu que hi hagi obsessos sexuals predicant pel món el risc de la llibertat. I més tractant-se de la llibertat en un tema tan personal i íntim com és la sexualitat.

Concretament, la visita del Papa Benet XVI al continent africà és si més no escandalosa. Fins fa un cert temps la majoria dels països africans eren pobres però com a mínim tenien recursos naturals, matèries primeres i eren exportadors de productes agrícoles; en canvi, l’enginyeria econòmica del primer món, amb la intervenció del FMI i el paper decisiu dels EUA, la UE i la Xina, els ha convertit en importadors nets també de productes agrícoles, sense possibilitat de beneficiar-se dels seus recursos naturals. Resulta insòlit, doncs, que en aquest context, Benet XVI els vagi a parlar de com han d’entendre el sexe, el matrimoni i altres galindaines. Però ja no es pot qualificar d’insòlit sinó de vergonyós, cínic i insultant que en uns països prou castigats, a més, per la SIDA els vagi a predicar sobre la pecaminositat del preservatiu. Aquesta mateixa Església, que a Europa camina sempre unes passes o uns segles enrere de la societat, no hi gosaria fer una campanya contra el preservatiu, i per tant en contra d’una mesura de prevenció tan bàsica i de reconeguda eficàcia per la comunitat científica. Aquí no gosaria; però allà, pobrets, potser encara s’ho empassaran.

La irresponsabilitat d’aquest individu pot incrementar el nombre d’infectats pel virus de la SIDA. Però a ell aquest és un tema que l’importa ben poc, obsessionat com està en reprimir els instints naturals de les persones. Allà, poden predicar-los la desprotecció enfront d’una malaltia que cada any comporta moltes vides humanes; aquí, hipòcritament, simulen escandalitzar-se per una llei de l’avortament, fins i tot quan es vol despenalitzar aquesta pràctica si està en risc la vida o la salut de la mare. El concepte de respecte a la vida, l’Església també l’aplica diferent segons si es tracta d’Europa o del continent africà. És el cinisme en estat pur.

Mossos rima amb gossos

Miro astorat les imatges del telenotícies. Les protestes estudiantils per l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat Procés de Bolonya, han derivat en disturbis als carrers de Barcelona. Tinc el convenciment que es tracta d’un procés fet des d’una perspectiva radicalment de dretes, i entenc les protestes i l’oposició dels estudiants. Però no vull entrar a valorar l’actuació dels estudiants, amb possibles excessos, interrupcions forçades de classes, ocupacions insostenibles... Em limito a comentar el que veig per la televisió. Els estudiants són trets per la força del rectorat, però els mossos no acaben aquí la seva feina, sinó que es llancen enfollits contra estudiants que no mantenen cap actitud agressiva i els colpegen salvatgement. No pot ser que aquells qui s’amaguen sota el casc antidisturbis siguin ésser humans.

Mossos colpejant a tort i a dret estudiants que fugen corrent, periodistes que fan la seva feina, gent que passa per allà o que simplement participava pacíficament en la protesta. S’acarnissen amb una noia estesa al terra, contra la qual no tenen cap acusació a formular perquè no la volen detenir, sinó simplement apallissar-la. Persegueixen estudiants amb una ràbia inusitada pel plaer de clavar-los la darrera trompada. No es defensen de res, només agredeixen. Sento vergonya que algú pugui dir que aquesta és la nostra policia; i molt més quan apareix el director general de la Policia de la Generalitat, Rafael Olmos i referma que l'actuació dels Mossos ha estat correcta. Molts recordem d’altres èpoques aquesta mena de gossos embogits.

A vegades puc entendre que els Mossos han de complir ordres i que potser els obliguen a fer coses amb les quals personalment no estarien d’acord. En aquest cas, no val ni aquesta excusa: els responsables policials ja ens han confirmat que certament complien ordres i que ells aprovaven, per tant, la seva brutal actuació, però fins i tot en aquest cas, els ciutadans tenim dret a exigir d’una policia mínimament democràtica, en un país mínimament democràtic, que es neguin a actuar d’una manera tan inhumana. Sento vergonya i fàstic pels qui dirigeixen un Departament d’Interior d’aquesta manera, qualsevol demòcrata n’hauria de demanar la dimissió; però em nego a creure que aquestes actuacions policials puguin ser fetes per persones, i no per gossos folls.

Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara

Quan un equip goleja l’adversari, hom pot remarcar tant els mèrits del guanyador com els desmèrits del perdedor. Jo no sé si les ensarronades que una i altra vegada ens està clavant el Govern espanyol són atribuïbles del tot a la seva habilitat o si hi ha també una voluntat de deixar-nos ensarronar. L’acord que presentaven ahir, somrients, la Ministra de Foment i l’Alcalde de Barcelona està a mig camí de l’ensarronada i la presa de pèl. Amb bones paraules, el Govern espanyol ens diu que l’estació del TGV de la Sagrera haurà d’anar a càrrec nostre, i l’Hereu li riu la gràcia, i se li mostra profundament agraït.

Fa ben poques setmanes que el Govern espanyol i el català presentaven eufòrics i exultants un acord, a través del qual el Govern espanyol es comprometia (només es comprometia, que ja sabem què vol dir això venint del Zapatero) a pagar els endarreriments del deute pendent en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Ja llavors, els nostres polítics es van mostrar profundament agraïts per la generositat d’un Govern espanyol que semblava disposat a pagar el que devia, quan l’única cosa positiva de l’acord era que, com a mínim, es fixava el destí d’aquestes inversions pendents. Bé, doncs, l’acord d’ahir representa que l’Estat en lloc de pagar l’estació de la Sagrera al marge d’aquest deute pendent, ho carrega en aquest mateix compte de manera que hauran de deixar de fer algunes de les inversions previstes en l’acord anterior.

Per tant, l’estació de la Sagrera al Govern espanyol no li costarà ni un duro, perquè al final anirà a càrrec nostre; a càrrec d’uns diners que encara no tenim però que ja ens pertocaven per llei. Em costa de creure que la jugada hagi estat possible gràcies a l’habilitat ensarronadora de la Ministra Magdalena Àlvarez; més aviat pensaria que és degut a la nostra capacitat de deixar-nos ensarronar. L’Hereu ho presentava com tot un èxit perquè sap que si s’hagués encallat l’obra hauria perjudicat molt la seva imatge; el PSC-PSOE des de la perspectiva espanyola no pot sinó mostrar-se molt satisfet perquè l’obra els surt gratis; i els socis de Govern, dòcils i disciplinats, dient bajanades com que el fet de carregar-ho a compte de les inversions previstes no aniria en detriment de cap dels projectes pactats dies enrere, o que la bossa ja és prou gran per a fer-li encabir tot.

Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara

Les campanyes publicitàries com a recurs

Quan alguna cosa no funciona en una empresa o institució pública, hi ha dues possibilitats: fer una anàlisi seriosa de les causes que ens han portat a la situació de crisi i actuar en conseqüència, o bé deixar el tema en mans dels publicistes per tal de no haver de canviar res. En tenim exemples clars en la política catalana. La Generalitat, seguint la tònica de dilapidar l’erari públic per autojustificar-se, ha encetat una nova campanya publicitària, aquesta vegada amb l'excusa d'enaltir la figura del mestre; i el PSC en fa una altra per cantar les excel·lències de l’obra de Govern. Com a mínim aquesta darrera sembla que se la pagaran ells i no anirà, almenys de forma directa, a càrrec dels contribuents.

Per demà passat hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic, un sector que comença a estar fart del desgavell i del desori que imposa el Conseller Maragall al seu Departament. No és tant una vaga contra una determinada mesura, com una protesta contra la política general, erràtica, a base de cops improvisats i que no dóna cap confiança als professionals del sector. Qualsevol persona assenyada o institució seriosa el que faria seria analitzar què ha portat aquest malestar entre els professionals de l’educació, i conjuntament amb ells intentaria trobar-hi sortides. Però no és el cas del Conseller Maragall, i al capdavall del Govern de la Generalitat. La seva resposta ha estat la més senzilla, i la més estúpida a la vegada: emprendre una d’aquestes inútils campanyes publicitàries que no anuncien res més que l’anunciant. Una nova malversació de fons públics per dir-nos que els mestres haurien de ser molt valorats pel seu paper en la societat, quan és el mateix Departament el qui no els té en cap consideració.

Per la seva banda, el PSC és conscient del paper galdós que està fent en tot el tema del finançament de Catalunya i del desplegament de l’Estatut, que afecta molt negativament en l’acció del Govern. Donat que tenen com a premissa inqüestionable la seva lleialtat i recolzament a la política del Govern Zapatero, la que inclou les constants agressions als interessos de Catalunya, l’ofec econòmic a les finances catalanes i l’incompliment constant de les seves promeses, els socialistes catalans no tenen cap marge de maniobra. Si no poden capgirar la situació, perquè prioritzen el suport a Zapatero a la defensa dels interessos de Catalunya i del propi Govern que ells presideixen, han pensat que potser sí que poden capgirar la percepció que en tenen els ciutadans. Per això han ideat el recurs fàcil de la campanya publicitària per tal de corregir la imatge negativa i la sensació que té la ciutadania de la inoperativitat d’aquest Govern.

Si no ens veiem en cor de modificar la realitat, o directament ja hi renunciem, sempre podem optar per modificar la percepció que tenim d’aquesta realitat.

Finançament: tard i malament

El propòsit d’elaborar un article diari em força també a una lectura diària dels mitjans de comunicació; i, de tant en tant, una revisió dels grans titulars. Els lectors de premsa diària, així com de blocs i fòrums de discussió política, podem constatar que el tema del finançament és una de les constants en els darrers mesos. Però la notícia no és que hi hagi res de nou, sinó que simplement es reprodueixen una i altra vegada les mateixes declaracions dels mateixos dirigents polítics, per no dir absolutament res. Ara, ni tan sols s’atreveixen a posar terminis que saben que tampoc es complirien.

En pocs dies, hem pogut sentir el Conseller Josep Huguet recriminant als crítics d’ERC la seva intenció de reclamar un referèndum intern sobre el finançament, tot recordant que serà el Govern qui ho decidirà, i alhora remarcant que en el millor dels casos com a màxim aconseguirem un finançament mediocre. L’Iceta i el Montilla es tornen per reiterar l’un el missatge de la fidelitat inqüestionable dels socialistes catalans envers Zapatero, i l’altre el missatge d’una suposada fermesa per negociar un bon acord. Ridao i Puigcercós insisteixen, dia sí dia també, en el desastre que ens pot caure al damunt si no s’aconsegueix un bon finançament. IC-V calla, i els convergents no es cansen d’insistir en la incapacitat de negociació i la posició de feblesa del Govern català. El paper dels populars és encara més trist perquè saben que, per pèssim que sigui l’acord final, el seu partit encara farà el paper d’ofès pel tracte de favor que, segons ells, hauran rebut els catalans.

Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics. Fins quan durarà tota aquesta comèdia?

Sí, però al pati de casa, no.

És relativament fàcil descobrir a casa nostra quan una protesta veïnal té la seva motivació en la simple lògica de la cultura del NO. Tots voldríem que el país tingués unes infraestructures i uns serveis de primera, però sempre que es facin lluny de casa. És aleshores quan els polítics responsables han de saber escoltar les protestes i raonaments, per acabar decidint pensant sobretot en el bé comú. El conflicte esdevé més greu quan no és a dues bandes, sinó a tres: quan a més de l’interès dels veïns contraposat a l’interès general hi ha el de les empreses que hi veuen una oportunitat de negoci, i es posen l’Administració al seu costat. I és més complicat encara, quan aquest conflicte d’interessos es produeix en un país amb greus dèficits democràtics.

És, per exemple, el que està passant a Mèxic, concretament a la zona de Tehuantepec, on s’hi projecta un Parc eòlic de dimensions gegantines, foragitant i desproveint dels seus béns a les comunitats indígenes. Es tracta de la construcció de 5.000 aerogeneradors que ocuparan una superfície de 130 mil hectàrees. El Govern mexicà ven els drets d’explotació d’aquelles terres a unes empreses foranes no pas per a subministrar energia al poble mexicà, sinó per a exportar-la en benefici de les grans empreses nord-americanes. La compensació que s’ofereix als veïns desplaçats per la força és la misèrrima xifra de 100 a 150 pesos anuals, de manera que a la majoria no els quedarà altra alternativa que engruixir les ja voluminosos àrees pobres i suburbials de la capital. No hi ha l’interès de Mèxic, amb amplíssimes àrees rurals que continuaran sense energia elèctrica, ni l’interès de les comunitats indígenes expropiades per la força; només l’interès d’una administració corrupta que ven els drets d’explotació del territori a unes grans empreses.

Però, està clar. Això passa allà, a Mèxic. A casa nostra, les mobilitzacions veïnals poden arribar a frustrar projectes que havien de ser ben rendibles, i fins i tot a vegades d’interès general per al país. I si s’acaben portant a terme és perquè hi ha una majoria parlamentària legitimada per a fer-ho. Les empreses pressionen fins allà on poden, però saben que el marc democràtic els estableix uns límits; uns límits que fàcilment es poden saltar quan inverteixen a segons quins països. Empreses que aquí es presenten com a respectuoses amb el sistema democràtic, amb els drets dels habitants del territori, i fins i tot amb el medi ambient; però que posats allà, actuen despietadament i amb tota la impunitat que els ofereixen règims corruptes.

Aleshores, la nostra societat democràtica i respectuosa amb el medi ambient, fa la vista grossa quan les agressions es produeixen lluny de casa. Perquè en el cas de Mèxic no es tracta d’un genèric “capitalisme salvatge”, o d’unes anònimes “multinacionals depredadores”, sinó d’empreses que tenen noms i cognoms, que a casa nostra fins i tot se’ns presenten com a modèliques: Unión FENOSA, Endesa, Acciona, Eoliatec, Iberdrola... En el fons no fan sinó aplicar el mateix principi que, aquí, alguns interessos locals apliquen per a rebutjar els seus projectes. Al pati de casa, no. Més enllà, tot s’hi val.

La crisi: l’oportunitat perduda

Sovint hi ha gent que, quan no sap com afrontar un tema que no gosa encarar-lo directament però que tampoc es pot treure de sobre, utilitza una expressió com en lloc de, o a part de, mirar-ho com un problema plategem-ho com una oportunitat. Ho hem sentit a dir moltes vegades referint-nos a la immigració, i ara s’ha posat de moda dir-ho també en parlar de la crisi econòmica. Però una cosa és la frase feta, que queda bé per col·locar al final d’un discurs polític, just en el moment en què hom voldria sentir alguna proposta d’actuació seriosa, i l’altra és la seva concreció, que sempre es queda en no res. És possible que l’actual crisi econòmica hagués estat una oportunitat per a replantejar-se el model econòmic, per a corregir els errors del capitalisme desaforat o per a insinuar el camí cap a un sistema mínimament sostenible.

Des de tots els fronts, sense distinció entre els qui es proclamen de dretes o d’esquerres, es barra el pas a qualsevol possibilitat d’una reformulació del sistema, i l’única obsessió és retornar a la situació existent abans d’esclatar la crisi. En aquest cas, es parteix d’una anàlisi en la qual la dreta tradicional coincideix amb l’esquerra a l’hora d’assenyalar l’origen de la crisi: la voracitat d’un sistema financer descontrolat, bombolles immobiliàries i d’altres menes incentivades des del poder polític i econòmic.. Però és que l’esquerra, després, coincideix amb la dreta a l’hora d’afrontar-ne les conseqüències i promoure'n les receptes.

Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a donar suport al sistema financer que ha generat la crisi, socialitzant-ne les seves pèrdues per tal que puguin mantenir o retornar als guanys desorbitats a què estaven acostumats; i això sense que suposi imposar-los cap mena de condicionant a favor de l’interès general. Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a recolzat el sector de la construcció, absolutament sobredimensionat, reconvertint en vivenda protegida els habitatges que ara no poden vendre al mercat, i promovent un creixement artificial en forma de AREs per tal de mantenir l’activitat del sector, però també la mateixa bombolla immobiliària. Unànimement, dretes i esquerres s’aboquen a fomentar el consumisme, al preu que sigui, encara que una part d’aquest consum hagi d’estar finançat amb fons públics, com passa amb el sector de l’automoció, per tal que les empreses no hagin d’adequar-se a les necessitats reals de la població.

Ni la més mínima ombra de canvis estructurals: els empresaris anomenen cínicament canvis estructurals a l’eliminació dels escassos drets laborals que havien aconseguit els treballadors en època de bonança. Ni la més mínima insinuació de replantejar-se el model productiu en base a les necessitats reals de la població, sense haver de promoure un consumisme compulsiu i subvencionat. I per suposat, ni parlar d’avançar cap a un model sostenible, entenent que el creixement constant i infinit, en un món finit, és pura quimera.

Maragall, amunt i avall

Pel proper 19 de març hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. És molt probable que la vaga tingui una incidència relativa perquè el professorat està més que cremat no només amb el Govern, sinó també amb els sindicats. De raons per fer una vaga n’hi ha moltes, i potser no tots els docents coincidirien en quina ha de ser la motivació bàsica. El descontentament és general, per motius diversos, però sobretot per la sensació de desgavell, d’improvisació i de manca de voluntat de prendre’s seriosament el tema de l’ensenyament.

La llista de greuges podria ser llarga: la Llei d’Educació, que esmenen els propis partits del Govern, sense que s’aclareixin entre ells; una retallada general pel que fa als recursos i a les dotacions de les escoles, de manera que estem quedant a la cua a nivell de l’Estat espanyol; canvis d’orientació constants, provatures i proves pilot que no arriben mai a bon port; propostes de nou calendari sense tenir clar quins objectius el motiven i com es resoldran els inconvenients que comporta, perquè no s’ha consultat la comunitat educativa; i ara només ens faltava la proposta de fer hores extres per evitar contractar nous professors, una mesura pròpia d’un Govern estrictament de dretes, que primer s’anuncia, després es desmenteix i finalment es desmenteix el desmentiment, i es deixa com un amenaça pendent per al curs que ve.

Sort n’hi ha que l’ensenyament funciona relativament bé, malgrat l’existència d’un Departament d’Educació. Els mestres ja estan acostumats a suplir amb enginy i iniciativa les mancances estructurals, d’equipaments i de personal que hom hauria d’esperar que resolgués l’Administració. I les constants anades i vingudes, propostes i contrapropostes del Conseller Maragall són vistes més com una nosa i un entrebanc per a la tasca educativa que com a iniciatives de govern per a millorar la qualitat de l’ensenyament. No es censuren tant les propostes en si, que com a tals analitzades amb rigor i consensuades amb la comunitat educativa fins i tot podrien ser prou positives, sinó la seva forma anàrquica de presentar-les, el seu desvari permanent, i aquesta sensació general que en qualsevol moment pot aparèixer una nova maragallada.

De quin progrés parlem?

Ahir, just a la mateixa hora que s’iniciava el partit de futbol del Barça, hi havia convocada una assemblea de veïns al Centre Cultural Costa i Font de Taradell, per parlar de la possibilitat que aquesta població presenti la seva candidatura per acollir l’aeroport corporatiu que, segons els plans de la Generalitat, s’ha de construir en alguna de les comarques centrals: Osona, el Bages o l’Anoia. Mala hora per a fer una assemblea veïnal, podia pensar algú. Però la sala, es va omplir de gom a gom, com només ho fa en les grans ocasions, i la veu era unànime a l’hora de rebutjar el projecte: des dels dos grups municipals que integren el Consistori, CiU i ERC, a les associacions cíviques i culturals del poble, organitzacions agràries, i per suposat els veïns afectats.

Ja se sap que sempre que es planteja la construcció d’un equipament públic genera un refús immediat per part dels directament afectats, i dels qui n’esdevindrien forçats veïns. Els beneficis per a la població, i en general per a la comarca d’Osona, serien molt inferiors als inconvenients i als perjudicis. Però l’entusiasme expressat en el moment en què l’alcalde de Taradell va anunciar que el poble no presentaria la seva candidatura, tot i que el seu partit ha estat un dels impulsors de la proposta, es limita a l’alleujament de saber que no es farà prop de casa. A un altre lloc, ja es trauran les castanyes del foc.

Quan des de qualsevol indret del país parlem de la necessitat de disposar d’un gran aeroport internacional, a Barcelona, sabent que això implica l’ampliació de les seves instal·lacions, no es té massa en consideració que allà també s’han hagut d’ocupar terres de conreu i zones protegides, s’incrementa el risc de sorolls i molèsties per als veïns, i en definitiva s’ha agreujat l’impacte ambiental de la zona. Enfront de la legítima defensa dels interessos particulars hi ha l’interès general del país; i el país necessita, sovint, infraestructures i equipaments que tenen els seus efectes negatius per a la zona on s’ubiquen.

Altra cosa seria qüestionar-se el model de creixement, el concepte de progrés i en definitiva el model de país. I això, malauradament, no ho fa ningú. En els darrers anys, i al marge dels canvis de Govern, s’ha mantingut una constant depredació del territori amb una aposta clara pel creixement desaforat, i sobretot per un sistema tan insostenible que necessita créixer constantment per a no fer fallida.

Els veïns de Taradell, i jo també per suposat, van dir no a la proposta de l’aeroport Corporatiu, com algunes altres poblacions també han dit no als ARE proposats pel Govern de la Generalitat; però la política segueix essent la mateixa, sense massa matisos entre Govern i oposició. El que no es pugui fer a Taradell o a Osona, ja s’encolomarà a un altre poble o a una altra comarca on no hi hagi la mateixa capacitat de reacció. Serà, probablement, la mateixa agressió al territori, la mateixa desconsideració envers els veïns afectats, la mateixa concepció del creixement pel creixement, però ja serà més lluny de casa.

El cinisme desmesurat d’Iceta

El PSC i ERC coincideixen sovint a fer un tipus d’oposició a CiU que, si més no, resulta curiós. Cadascun pel seu cantó, i per tant sovint de forma diametralment oposada, critiquen la formació nacionalista obviant la seva pròpia realitat. Moltes vegades hem sentit a dir a dirigents d’ERC mil pestes d’aquella CiU que va pactar a la baixa l’Estatut, justificant així la impossibilitat d’arribar a acords a ells, sense tenir en compte que aquell acord el va signar CiU tenint a l’altre cantó de la taula, i per tant pressionant encara més a la baixa, el PSC amb el qual es veu que sí que podem formar coalició de Govern. I ara, l’inefable Iceta fa el mateix retraient als convergents la seva presència a la manifestació de Brussel·les.

Com si no sabés amb qui comparteix taula de Govern, l’Iceta s’exclama dient on va a parar aquesta gent que ha caigut en una “deriva radical”?. Intentant retornar els convergents pel bon camí del seny que no troba a faltar en els seus socis de Govern, els aconsella a incidir en la política espanyola. I, coincidint lògicament amb els mitjans de comunicació que els són afins, el dirigent socialista recorda que les eleccions basques han obert un nou panorama en la política espanyola, perquè el pacte entre populars i socialistes, farà que el PNB deixi de donar suport a Zapatero.

Ja em sembla força ingenu afirmar, com han fet alguns partits catalans, que ara tindran més opcions per a pressionar Zapatero, perquè aquest ha jugat amb ells quan i com ha volgut. Però que això ho diguin els socialistes que voluntàriament, no solament han renunciat (ells no creuen que els catalans hagin de tenir “dret a decidir”) a pressionar el PSOE a favor de Catalunya, sinó que han actuat com a reforç de les tesis més anticatalanes del Govern espanyol, em sembla d’un cinisme desmesurat.

Iceta cínicament deia “a les forces polítiques catalanes se'ls ha obert una mica més d'espai per fer valdre la seva veu”. Se suposa que el senyor Iceta no s’hi deu comptar entre aquestes forces polítiques catalanes que “ara poden fer valdre la seva veu”, perquè el PSC ha tingut sempre obert l’espai per a fer-ho, i ha esmerçat tots els esforços en ofegar les veus dels altres que ho intentaven.

Honestedat, ni que sigui per una vegada

La diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda s’ha posicionat en contra d’un eventual pacte entre el seu partit i el Partit Socialista d’Euskadi. El seu raonament és d’una lògica irrefutable: Si a Galícia i a les illes Balears van criticar que es fes un “pacte de perdedors” per desbancar el partit que havia guanyat les eleccions, ara havien de ser conseqüents, i no caure ells en el mateix error. Així mateix, recorda el que ells deien en el cas de Catalunya, que “l’aliança entre perdedors no fa un bon govern”. Amb tot, la diputada popular intenta buscar alguna força major que pogui justificar el que ella mateixa considera injustificable.

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla una absurditat plantejar el tema d’aquesta manera. Els Governs els elegeixen els Parlaments a partir de les majories que s’hi puguin formar, en la mesura que són aquestes majories les que representen el conjunt de la societat. Que les coalicions es formin abans o després de les eleccions és del tot irrellevant. Si Convergència i Unió decidissin presentar-se per separat, la representació parlamentària obtinguda els donaria els mateixos drets que fent-ho conjuntament; de la mateixa manera que si el tripartit optés per presentar-se com a coalició electoral no per això tindria més dret a formar govern. Tant en un cas com en l’altre, el que legitima la formació d’un Govern és la majoria parlamentària.

Puc entendre, doncs, encara que no ho compartiria, que algú optés per canviar la legislació per tal de forçar els partits a fer coalicions pre electorals, i no haver d’esperar el resultat de cadascun del partits. Ara bé, és del tot inacceptable la deshonestedat dels qui, quan es troben com a partit més votat que no aconsegueix sumar una majoria parlamentària, reclamen el govern per a la força més votada; i quan, com a partit minoritari poden formar part d’una majoria parlamentària de perdedors, aleshores justifiquen el que abans havien denunciat.

El problema és que la deshonestedat i la mentida són tan habituals en la política que les espurnes de coherència només apareixen en els polítics que, com la Montserrat Nebreda, es troben relativament apartats dels aparells dels partits, i per tant de les esferes del poder.

De la dignitat a la ignomínia de l’Església

Enguany fa cent anys del naixement del bisbe brasiler de Recife, Helder Camara. És una d’aquelles personalitats que salven l’honorabilitat de l’Església, en la mesura que, d’acord amb les doctrines evangèliques (amb les quals s’hi pot estar d’acord o no), es va posar al costat dels pobres. Però per això mateix va ser censurat pel Papa, i menystingut per la doctrina oficial que al Brasil s’ha posicionat sempre al costat d’una minoria escandalosament rica en un país d’enormes desigualtats i injustícies. Ben al contrari, doncs, del que li ha passat a l’actual bisbe de Recife, José Cardoso, que sí que ha tingut el recolzament de Roma quan ha tingut el desvergonyiment de censurar un avortament practicat a una nena de nou anys, víctima d’una violació.

L’obsessió malaltissa del bisbe de Recife, amb el suport de la jerarquia catòlica, per temes com el de l’avortament, i més en casos tan extrems com aquest, resulta del tot incomprensible. Tot i que tampoc s’allunya tant del panorama que ens ofereix la jerarquia catòlica espanyola. No es tracta de tenir unes o altres creences, sinó de tenir un mínim de dignitat, de sentit de l’ètica, un mínim d’humanitat. El bisbe, a més, fent gala del fonamentalisme més tronat, i que no té res a envejar al dels talibans, afirmava que la llei de Déu està per damunt de la llei dels homes. O bé aquest bisbe, i amb ell la cúria vaticana que li dóna suport, no tenen la més remota idea del diu el seu evangeli, on no es parla mai de l’avortament i sí de posicionar-se a favor dels pobres, o bé els importa un rave l’essència de la doctrina cristiana.

Fa poques setmanes era el mateix Papa Benet XVI qui recolzava el bisbe expulsat d’Argentina per negar l’holocaust. I aquesta gentussa tenen l’hipòcrita gosadia d’erigir-se després en defensors de la vida!. La impostura de tot aquest personal que perverteix l’esperit dels principis evangèlics, convertint-los en una mera eina de poder, sempre a favor dels poderosos, fa incomprensible que gent de bona fe, com ho era el bisbe Helder Camara, puguin romandre sota una mateixa organització eclesial.

L’església és plural, em diuen alguns creients que no saben com explicar determinats comportaments de la jerarquia. Oi tant!. Va des de l’honestedat i la dignitat de l’Helder Camara a la ignomínia i la immoralitat dels Cardoso, Benet XVI i tants altres.