Sovint ens queixem, i jo mateix ho faig constantment en aquest bloc, de la incapacitat que tenen els polítics a l’hora d’analitzar la realitat que ens envolta, obsessionats com estan a justificar permanentment la seva actuació i el manteniment del seu privilegiat status. Però cal anar amb compte, perquè en aquest mateix parany que porta els nostres polítics a tenir una visió egocèntrica de la realitat, a pensar cadascun d’ells que són l’única via i l’única força que treballa per a un projecte que hauria de ser de país, també hi cauen sovint entitats i persones que s’autoproclamen “la societat civil”.
Com he dit en altres ocasions, sovint apareixen iniciatives més que lloables de persones i entitats que en un moment donat consideren que cal fer un acte o acció solemne de país, però que les emprenen amb poca reflexió prèvia de quins són els objectius, mesurant malament les pròpies possibilitats i generant, conseqüentment, unes expectatives que després es veuen frustrades. Aleshores, davant d’una realitat que s’obstina a no ser com voldríem, podem caure en el mateix error dels polítics professionals de concloure que tothom va errat, menys nosaltres.
Davant de l’existència de diferents sensibilitats, de diferents formes d’entendre una lluita a favor del país, o simplement de diferents prioritats i estratègies puntuals, podem caure fàcilment en actituds puristes i excloents. Només els qui, com nosaltres, tenen una determinada sensibilitat, una determinada estratègia i unes determinades prioritats són patriotes de veritat. Aleshores, cadascú des del seu microcosmos, conclou que la immensa majoria de la població i dels seus representants polítics són botiflers, venuts i apoltronats al poder; i només una minoria selecta, l’autèntica i genuïna ànima de la societat civil catalana, està portant la lluita adequada que ens ha de portar a la victòria final (de victòria en victòria, fins a la derrota final). D’aquí divisions internes i infinitat de plataformes i associacions sobiranistes al si d’aquesta societat civil que recrimina la manca de coratge als nostres polítics; d’aquí l’escridassada, titllant-los de botiflers, als diputats d’ERC presents en l’Acte de Sobirania d’ahir; d’aquí els retrets constants d’Esquerra envers CiU per no assumir els seus plantejament, sobre el paper, més sobiranistes...
Molts dels assistents a l’Acte de Sobirania van arribar a la conclusió que els d’ERC, van signar només per quedar bé, perquè els era molt fàcil i no els comprometia a res. Els d’ERC poden concloure que ells són els únics que van signar el document dels organitzadors de l’Acte de Sobirania. I des de CiU poden presumir que ells, a diferència d’altres grups parlamentaris, sí que hi eren presents. Però la realitat és que la convocatòria va engrescar ben poca gent, que allà hi havia una part molt ínfima de la societat catalana.
Com he dit en altres ocasions, sovint apareixen iniciatives més que lloables de persones i entitats que en un moment donat consideren que cal fer un acte o acció solemne de país, però que les emprenen amb poca reflexió prèvia de quins són els objectius, mesurant malament les pròpies possibilitats i generant, conseqüentment, unes expectatives que després es veuen frustrades. Aleshores, davant d’una realitat que s’obstina a no ser com voldríem, podem caure en el mateix error dels polítics professionals de concloure que tothom va errat, menys nosaltres.
Davant de l’existència de diferents sensibilitats, de diferents formes d’entendre una lluita a favor del país, o simplement de diferents prioritats i estratègies puntuals, podem caure fàcilment en actituds puristes i excloents. Només els qui, com nosaltres, tenen una determinada sensibilitat, una determinada estratègia i unes determinades prioritats són patriotes de veritat. Aleshores, cadascú des del seu microcosmos, conclou que la immensa majoria de la població i dels seus representants polítics són botiflers, venuts i apoltronats al poder; i només una minoria selecta, l’autèntica i genuïna ànima de la societat civil catalana, està portant la lluita adequada que ens ha de portar a la victòria final (de victòria en victòria, fins a la derrota final). D’aquí divisions internes i infinitat de plataformes i associacions sobiranistes al si d’aquesta societat civil que recrimina la manca de coratge als nostres polítics; d’aquí l’escridassada, titllant-los de botiflers, als diputats d’ERC presents en l’Acte de Sobirania d’ahir; d’aquí els retrets constants d’Esquerra envers CiU per no assumir els seus plantejament, sobre el paper, més sobiranistes...
Molts dels assistents a l’Acte de Sobirania van arribar a la conclusió que els d’ERC, van signar només per quedar bé, perquè els era molt fàcil i no els comprometia a res. Els d’ERC poden concloure que ells són els únics que van signar el document dels organitzadors de l’Acte de Sobirania. I des de CiU poden presumir que ells, a diferència d’altres grups parlamentaris, sí que hi eren presents. Però la realitat és que la convocatòria va engrescar ben poca gent, que allà hi havia una part molt ínfima de la societat catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada