Joan Herrera, el diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds, ja s’havia fet totes les il·lusions de sortir de les Corts espanyoles amb el mèrit d’haver aconseguit que el PSOE prengués la decisió d’augmentar els impostos a les rendes més altes. Una il·lusió pròpia d’il·lusos, està clar, perquè la dreta sempre fa pinya. Zapatero, al final, i per no faltar al costum, es va desdir del que havia pactat unes hores abans per tal d’assegurar-se el suport de CiU en el primer tràmit per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat del 2010. És la mateixa dreta (CiU-PSC-PP) que aquí rebutjarà la Iniciativa Legislativa Popular que pretenia posar fre al cultiu de productes transgènics.
Costa d’entendre què hi guanyava CiU salvant el PSOE de la minoria parlamentària en què es trobava, i que hauria estat un seriós avís per a Zapatero. La contrapartida oficial encara és més difícil d’entendre: acordar un sostre de despesa en els comptes de l’Estat per al 2010, que després servirà per a negar un millor finançament a les comunitats autònomes. Podríem pensar que hi ha contrapartides i pactes de sotamà inconfessables entre socialistes i convergents, o simplement que hi ha coincidències ideològiques en matèria de política econòmica. És aquesta fal·làcia del bloc progressista, que a Catalunya es tradueix en el tripartit, enfront del bloc conservador, CiU-PP; la fal·làcia que tant agrada als dirigents d’IC i d’ERC, més que res perquè és l’única manera de justificar la seva política de pactes.
Quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, PP i PSOE s’alien sense manies, com han fet al País Basc. Quan es tracta de proposar polítiques conservadores, CiU i PSOE, també van de costat, com hem vist en la votació sobre la fiscalitat de les rendes més altes o sobre el cultiu de transgènics a Catalunya. Les disputes aparents entre PP i PSOE, o entre CiU i PSC, no són irreconciliables per motivacions ideològiques sinó per aspirar a la mateixa poltrona del poder. I a l’esquerra, a IC-V i a ERC, els toca fer el paper de comparses.
Costa d’entendre què hi guanyava CiU salvant el PSOE de la minoria parlamentària en què es trobava, i que hauria estat un seriós avís per a Zapatero. La contrapartida oficial encara és més difícil d’entendre: acordar un sostre de despesa en els comptes de l’Estat per al 2010, que després servirà per a negar un millor finançament a les comunitats autònomes. Podríem pensar que hi ha contrapartides i pactes de sotamà inconfessables entre socialistes i convergents, o simplement que hi ha coincidències ideològiques en matèria de política econòmica. És aquesta fal·làcia del bloc progressista, que a Catalunya es tradueix en el tripartit, enfront del bloc conservador, CiU-PP; la fal·làcia que tant agrada als dirigents d’IC i d’ERC, més que res perquè és l’única manera de justificar la seva política de pactes.
Quan es tracta de defensar la unitat d’Espanya, PP i PSOE s’alien sense manies, com han fet al País Basc. Quan es tracta de proposar polítiques conservadores, CiU i PSOE, també van de costat, com hem vist en la votació sobre la fiscalitat de les rendes més altes o sobre el cultiu de transgènics a Catalunya. Les disputes aparents entre PP i PSOE, o entre CiU i PSC, no són irreconciliables per motivacions ideològiques sinó per aspirar a la mateixa poltrona del poder. I a l’esquerra, a IC-V i a ERC, els toca fer el paper de comparses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada