Suposo que s’ha de donar per inútil la pretensió que els partits polítics facin una lectura objectiva dels resultats electorals, almenys de cara a la galeria. Com sempre, tothom ha guanyat, tothom troba alguna forma de mirar-se els resultats en positiu. Això no tindria cap mena de problema si un cop tancats els micròfons i reunits en privat els dirigents fessin de veritat la lectura que correspon als resultats. Però, no. Els polítics estan tan avesats a mentir que no solament arriben a mentir-se a sí mateixos, sinó que ells són els únics que es creuen les pròpies mentides.
La participació és una primera dada de la gran farsa que ens han volgut vendre: Europa encara queda lluny, sense unes institucions veritablement democràtiques, i amb un poder mediatitzat pels Estats. Si el President Montilla apel·lava a la participació en nom de la tradició europeista de Catalunya, ara hauria de d’admetre que els catalans som els més euro escèptics; almenys amb aquesta Europa. És la mateixa cançó que repeteixen els polítics en cada contesa electoral: hauríem d’acostar la política a la ciutadania. Però immediatament, insisteixen a fer exactament el contrari.
En temps de crisi, guanya la dreta; i l’extrema dreta. Això no és cap novetat. Probablement el PP imaginava una victòria més àmplia, però ha ensopegat a Catalunya on ha estat CiU qui ha recollit el càstig a la coalició governant, i a Euskadi on ha tret poc més que la gaire bé clandestina Iniciativa Internacionalista. I en canvi ha pujat allà on havia estat esquitxat per casos de corrupció: al País Valencià i a Madrid, per exemple. I és que la moral de la dreta ja les té aquestes coses. També a Itàlia, els escàndols del Berlusconi i la burla de llista que presentava, farcida de models, li han servit per tornar a guanyar. Per la seva banda, l’aposta de Ciutadans per l’extrema dreta, la que ha pujat arreu d’Europa, aquí li ha resultat desastrosa: la meitat de vots que el Partit antitaurí, per exemple.
CiU és l’únic partit que pot afirmar que ha pujar en percentatge i nombre absolut de vots. Mentre que Esquerra ha continuat en la seva línia descendent, malgrat haver presentat un candidatura prou sòlida i atractiva. Però els seus dirigents poden fer l’estruç i, si en lloc de comparar aquests resultats amb els de les anteriors europees que indicarien una nova davallada, els comparen amb els de les darreres eleccions espanyoles, fins i tot poden sortir cofois dient que ja han iniciat la remuntada. Qui no es conforma és perquè no vol.
La participació és una primera dada de la gran farsa que ens han volgut vendre: Europa encara queda lluny, sense unes institucions veritablement democràtiques, i amb un poder mediatitzat pels Estats. Si el President Montilla apel·lava a la participació en nom de la tradició europeista de Catalunya, ara hauria de d’admetre que els catalans som els més euro escèptics; almenys amb aquesta Europa. És la mateixa cançó que repeteixen els polítics en cada contesa electoral: hauríem d’acostar la política a la ciutadania. Però immediatament, insisteixen a fer exactament el contrari.
En temps de crisi, guanya la dreta; i l’extrema dreta. Això no és cap novetat. Probablement el PP imaginava una victòria més àmplia, però ha ensopegat a Catalunya on ha estat CiU qui ha recollit el càstig a la coalició governant, i a Euskadi on ha tret poc més que la gaire bé clandestina Iniciativa Internacionalista. I en canvi ha pujat allà on havia estat esquitxat per casos de corrupció: al País Valencià i a Madrid, per exemple. I és que la moral de la dreta ja les té aquestes coses. També a Itàlia, els escàndols del Berlusconi i la burla de llista que presentava, farcida de models, li han servit per tornar a guanyar. Per la seva banda, l’aposta de Ciutadans per l’extrema dreta, la que ha pujat arreu d’Europa, aquí li ha resultat desastrosa: la meitat de vots que el Partit antitaurí, per exemple.
CiU és l’únic partit que pot afirmar que ha pujar en percentatge i nombre absolut de vots. Mentre que Esquerra ha continuat en la seva línia descendent, malgrat haver presentat un candidatura prou sòlida i atractiva. Però els seus dirigents poden fer l’estruç i, si en lloc de comparar aquests resultats amb els de les anteriors europees que indicarien una nova davallada, els comparen amb els de les darreres eleccions espanyoles, fins i tot poden sortir cofois dient que ja han iniciat la remuntada. Qui no es conforma és perquè no vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada